CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

Màgia a la llum de la lluna

*** Direcció i guió: Woody Allen. 97 minuts. Estats Units (2014). Amb Colin Firth, Emma Stone, Marcia Gay Harden, Jacki Weaver, Eileen Atkins. Per a escèptics una mica farts de ser-ho

vx Zoom

No és el primer cop que Woody Allen ens recomana incloure un polsim de màgia a la recepta de la nostra vida. A Alice, a Èdip reprimit (la peça que dirigia al tríptic Històries de Nova York ) o a La maledicció de l’escorpí de Jade ja advertia que resulta molt dur passar dies i empènyer anys sense un component il·lusori. Pot semblar un discurs una mica naïf, però Allen l’articula de manera notable: ens convida a descansar del nihilisme, del racionalisme i de l’escepticisme que ell també pateix perquè no li sembla possible acariciar alguna cosa semblant a la felicitat tocant de peus a terra 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. A Màgia a la llum de la lluna, aquests consells sobre els efectes balsàmics de la irracionalitat s’amaguen en els plecs d’una alta comèdia com les dels anys 30 (penseu en Mitchell Leisen o Ernst Lubitsch), tot i tenir lloc a la Costa Blava als anys 20 (penseu en l’Scott Fitzgerald de Tendra és la nit ). Un cèlebre mag de tarannà nietzscheà i ganyota sarcàstica intenta desemmascarar una vident que escura les butxaques de les famílies riques. O més ben dit: un anglès superb que es pensa que el món ja no té secrets intenta no enamorar-se d’una joveneta nord-americana d’ulls grossos que camina per la vida sense gaires corretges. El sol de comèdia romàntica que il·lumina aquest joc d’atraccions entre antagonistes és una llum retro que impregna els escenaris, els personatges, els diàlegs i la trama d’una pel·lícula que posseeix un encant gairebé arcaic. Gràcies a aquest exercici d’estil tan ben arrodonit, Allen fuig d’aquella cantarella còmica tan marca de la casa que en alguns dels seus últims títols havia esdevingut previsible i, potser, involuntàriament auto-paròdica.