CRÍTICA DE CINEMA
MANU YÁÑEZ

Maggie

***Direcció: Henry Hobson Guió: John Scott. 95 minuts. Estats Units (2015). Amb Arnold Schwarzenegger, Abigail Breslin, Joely Richardson. Per a devots dels cants a l’amor paternofilial

Maggie Zoom

Déu n’hi do la segona joventut dels herois destralers del cinema d’acció dels 80. Deixant de banda la basta saga d’ Els mercenaris, Sylvester Stallone ha sabut reivindicar-se gràcies al crepuscle de Rocky, mentre que Jean-Claude Van Damme va tenir el seu cant del signe a la memorable JCVD. Ara li arriba el torn a Arnold Schwarzenegger, que amb el rostre adobat i el posat abatut construeix un emocionant himne a l’abnegació paterna. Una proesa actoral -si tenim en compte els precedents- que constitueix el punt àlgid d’un irregular drama familiar disfressat d’història de zombis. Com a rèquiem pseudoapocalíptic, Maggie evoca rutinàriament l’imaginari devastat de The road de John Hillcoat. Com a meditació sobre la tràgica certesa d’una mort prematura, el film peca d’un cert sentimentalisme i es queda lluny de la lírica Restless de Gus Van Sant. No obstant això, els delicats moments de complicitat entre pare i filla mantenen viva la poderosa onada de tendresa i fatalisme que dóna sentit a aquesta pel·lícula amb acabats de sèrie B. |