OBLADI-OBLADA

Maëlle Doliveux: Reconeixement > seguretat

Per veure la imatge ampliada en PDF cliqueu-hi al damunt Zoom

La il·lustració li va arribar abans que l’amor. La tècnica, abans que l’estil. El reconeixement, abans que els diners. I la seguretat en si mateixa, encara l’espera. I aquí la PARADOXA. I la genialitat = encàrrecs habituals per a ‘The New York Times’, ‘Newsweek’ i Motorola, i reconeixements com el de la Medalla d’Or de la Society of Illustrators de Nova York. Amb ascendència suïssa –per una banda– i francesa –per l’altra–, assegura que és qui és gràcies a haver viscut per mig món: Regne Unit, Nova Jersey, França, Suïssa, Nova Zelanda. Per a ella, viatjar = empatia. I sense empatia, creu impossible arribar a la gent a través de l’art. En el que també creu fermament és en el fet que TOTES les (bones) idees ja estan creades. I que el repte és adaptar-les. Reinventar-les. Fer-les personals. Ella la inspiració la troba passejant el gos, fent recerca i anant a llocs completament nous. Diferents. I amb un punt d'incòmodes. La repetitivitat l’avorreix, per això viu i treballa a Nova York. I d’aquí que la seva feina sigui TAN variada. Però també gràfica, elegant, delicada. Del procés creatiu el que més li agrada és la part de solucionar problemes. I de la seva vida, els moments en què surt a fer voltes amb la seva parella i el rei de la casa = el seu gos amb cara de hiena.

ABANS & DESPRÉS

Què va venir primer: la il·lustració o l’amor? La il·lustració. Des que tinc memòria que m’encanta mirar obres. ¿L’estil o la tècnica? La tècnica. L’estil sempre està en constant progrés i canvi. És la manera com penso. I no és fixa. És més: m’agrada la idea del canvi perpetu. ¿La pròpia seguretat o el reconeixement? El reconeixement. Encara no tinc seguretat en mi mateixa, però un amic i mentor em va dir una vegada que els millors artistes mai estaven satisfets del seu treball. Evidentment, el meu ego es va sentir millor després de saber això. ¿El reconeixement o els diners? El reconeixement. Viure com a artista comercial és dur. Sobretot al principi!

AQUÍ & ALLÀ

Ets qui ets gràcies a haver voltat per mig món? 100%. Viatjar i conèixer gent de diferents cultures i veure l’art des de diferents llocs del món m’han fet qui sóc ara com a artista i com a persona. ¿Quin diries que és el millor lloc per viure?  Ara? Nova York! Hi ha milions d’oportunitats. I sempre hi passen milions de coses noves. És l’epicentre del món creatiu. ¿Per anar de vacances? Qualsevol lloc on faci bon temps i no hi hagi gaire res a fer. I per inspirar-te? Llocs completament nous. Que et fan sentir una mica incòmode. Algun exemple? Mali, Mèxic o Mongòlia = Les meves tres M.

CREATIVITAT & MASCOTA

¿Com et defineixes? Com a artista comercial. M’agrada solucionar problemes i explicar històries visualment. ¿I la teva obra? Variada. Elegant. Gràfica. Delicada. Què significa per a tu? Una cosa amb la qual puc millorar. ¿Com és el teu procés creatiu? Primer penso en l’encàrrec i llegeixo mil vegades el brífing. Faig tanta recerca com puc, començo a escriure i a fer associacions amb les paraules per activar el meu cervell. I sovint faig esbossos per treure les males idees. Després, trec a passejar el meu gos i –en aquest moment– és quan em vénen les bones idees. Corro cap a casa, les apunto, dibuixo una mica i ho envio al director d’art. ¿Quina és la part que més t’agrada? La de resoldre els problemes. M’encanta ajuntar visualment idees i trobar la manera d’expressar aquestes idees. ¿Què no deixaràs de fer mai? De ser creativa i de tenir un gos.

HIPOPÒTAMS & FELICITAT

Explica’m una curiositat: una vegada vaig representar (sense haver-m’ho preparat!) una comèdia de tres minuts davant d’un centenar de persones. I per algun motiu –no sé quin– la gent va acabar rient. ¿Una última situació estranya? Fa unes setmanes Amy Poehler em va donar la mà i em va dir com li agradaven els pòsters que havia creat = Vaig considerar el fet de no rentar-me la mà mai més. ¿La nit més llarga que recordes? A Botswana. Dins d’un Land Rover que ens va deixar tirats per culpa d’una tempesta. Érem 4 esperant a rebre ajuda. I havíem de decidir què era el més segur: si esperar-nos al camp amb tots els lleons i hipopòtams, o esperar al cotxe per tenir il·luminació i així atacar. ¿I el que et fa més feliç de la vida? Passejar al costat de la meva parella el meu gos, que sembla una hiena. Molt cursi, ho sé. Però no me n’avergonyeixo. GENS.