Los huéspedes

Intenteu recordar l’última pel·lícula de terror que heu vist que no estigui plena d’efectismes de pacotilla (imatges distorsionades, muntatges accelerats) i d’il·lusionisme digital. Amb l’excepció de la memorable The Lords of Salem, de Rob Zombie, el cinema contemporani sembla decidit a abocar el terror artesanal al pou de l’extinció. Per sort, encara queden cineastes com Zombie o Ti West ( The ABCs of Death, The Sacrament ) que defensen que el fantàstic, el sobrenatural, s’ha d’invocar mitjançant el treball de posada en escena, és a dir, la interacció de càmera, actors i escenaris. En la magnífica Los huéspedes ( The innkeepers ), West decideix explicar una història de fantasmes i cases encantades confiant en la cocció lenta del relat, en l’ús intensiu del fora de camp -no hi ha res més terrorífic que una mirada aterrada- i en els senyals que deixen els espectres en el món físic: el moviment d’un pèndol, els gestos d’una mèdium (una inspirada Kelly McGillis) i les gravacions sonores d’un aparell analògic. Corrent el risc de passar-me de nostàlgic, diria que som davant d’una mostra de cinema pur.