CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

Los amantes pasajeros

Direcció i guió: Pedro Almodóvar. 90 minuts. Espanya (2013).Amb Javier Cámara, Carlos Areces, Cecilia Roth, Lola Dueñas, Raúl Arévalo, Antonio de la Torre i Hugo Silva.

Si bé s'havia de celebrar l'anterior pel·lícula de Pedro Almodóvar, La piel que habito , perquè més enllà que el film agradés més o menys es percebia que el director manxec s'havia deixat endur per l'esperit del risc, no es pot dir el mateix de Los amantes pasajeros . Sí, entenem que després d'un títol tan poc acomodatici com aquell això és només un divertiment per alleugerir la seva carrera. Però si Almodóvar necessitava una cura d'intranscendència i frivolitat, és qüestionable que el de Los amantes pasajeros sigui el tractament apropiat.

Tot i que aquests embolics engabiats a la classe business del passatge d'un avió que s'ha quedat penjat a l'aire per culpa d'una avaria té les condicions necessàries per ser el peu d'entrada a un exercici d'estil d'alta comèdia, Almodóvar ja no té el to muscular humorístic que tenia fa 25 o 30 anys. Així que, al final, totes les possibilitats còmiques d'aquesta situació se solucionen amb la pocatraça d'un episodi de sitcom espanyola. O pitjor: utilitzant sovint l'homosexualitat d'alguns personatges com a gag, un recurs vulgar digne d'Arévalo però no de l'autor de ¿Qué he hecho yo para merecer esto? .

A Los amantes pasajeros s'enyora aquell costumisme desenfadat i atrevit que va convertir Almodóvar en un observador pop dels canvis socials de l'Espanya democràtica. En aquest vodevil hedonista sobre sexe, drogues i música disco tot resulta massa gratuït i capriciós. L'artifici pot ser l'opció creativa que ell tria voluntàriament, d'acord, però la comèdia de la impostura i l'escapisme em temo que no és el seu terreny. O, per fer-li el joc a la pel·lícula, no és el seu espai aeri.