CINEMA
XAVI SERRA

Un Lorca visceral i modern

‘La novia’ tradueix al cinema l’imaginari poètic de ‘Bodas de sangre’ amb una esplèndida Inma Cuesta

Un Lorca visceral i modern / BETTA Zoom

La literatura sempre ha tingut un filó en l’adulteri. Al costat de clàssics com Anna Karènina i Madame Bovary, el drama de Federico García Lorca Bodas de sangre s’alça com una de les grans obres del subgènere en què tres són multitud. La núvia, el nuvi i el Leonardo són els tres factors que alteren el producte d’un casament que acaba com el rosari de l’Aurora. Escrita el 1931 pel poeta granadí, l’obra ja va saltar al cinema en una versió primerenca del 1938 protagonitzada per la musa lorquiana Margarida Xirgu. Vuitanta-quatre anys després, Inma Cuesta pren el relleu de Xirgu a La novia, una adaptació que s’endinsa en l’imaginari poètic de l’obra amb una mirada atrevida i personal.

Una aproximació que busca la tremolor poètica dels versos de Lorca en les paraules, sí, però també en les imatges i els sons. “El món de Lorca és molt atàvic i sensorial -assenyala Paula Ortiz, directora del film-. La poètica està lligada al paisatge i els elements primigenis: la terra, la lluna, el bosc, la sang, el vidre... És el món que posa en boca dels personatges, però també el que habiten”. Ortiz, que va estudiar filologia hispànica, justifica la plasticitat de la seva visió en la condició tràgica del text. “El codi tràgic en què s’inscriuen Bodas de sangre i La novia no significa només que la història sigui trista i acabi malament, sinó que el relat et submergeix en un riu que et transporta cap a una catarsi, una commoció que et neteja l’ànima -afirma la directora-. Per recrear aquesta experiència extrema en el cinema, la nostra proposta és construir un univers de la manera més intensa, en tots els sentits i amb tots els sentits: els paisatges, la fotografia, la música, la llum i el muntatge. Un terreny pròxim al que és fantàstic, enmig del somni, la imaginació i la realitat que és, precisament, el que habita l’obra de Lorca”.

Filla de dos professors de llengua i literatura, Ortiz va créixer entre poemes de Lorca i edicions facsímils de Poeta en Nueva York. “A casa, en lloc de la Bíblia hi teníem Lorca -recorda-. Formava part del meu paisatge. Lorca ha educat la meva sensibilitat tant com la música que he escoltat i el cinema que he vist”. Des que va decidir posar en marxa el projecte, Ortiz s’ha fet un tip de justificar el perquè d’una adaptació a Lorca. “Hi ha molta reticència a l’hora d’adaptar Lorca i no ho entenc -apunta-. I no té ni cap ni peus. A Anglaterra ningú es pregunta el perquè d’adaptar al cinema una obra de Shakespeare. Però aquí sembla que es pretén que els textos pertanyin a una òrbita sacralitzada”. Lluny de fer-se enrere, la directora ataca l’immobilisme cultural i critica la por amb què s’aborda el patrimoni lorquià: “Per què no hi ha deu pel·lícules de Bodas de sangre? Se’n podrien fer deu versions diferents i totes valdrien la pena. El problema és que s’ha identificat l’obra de Lorca amb la seva biografia, que ha sigut molt utilitzada des del punt de vista polític. La seva vida i mort mereixen ser recordades, són un símbol clau d’un determinat moment de la història d’Espanya. Però la fascinació per la figura de Lorca ha eclipsat la seva pròpia obra. Tot i que és lectura obligatòria a l’escola, la gent no llegeix Lorca”.

Inma Cuesta discrepa de la directora. “Jo sí que el llegia! Què vols, sent andalusa... Algunes de les seves obres eren de capçalera quan jo era adolescent. Quan somiava ser actriu memoritzava textos de Yerma i Bodas de sangre i els recitava a la meva habitació!” L’actriu s’entrega en cos i ànima al paper de La novia. Torna al registre dramàtic de La voz dormida, que va abandonar per interpretar la maldestre Ruth de Tres bodas de más. “M’encanta passar d’interpretar un personatge pocatraça i còmic a un de tràgic -proclama-. Jo sempre m’enfronto amb els meus papers des de l’honestedat més absoluta i la veritat més profunda. I amb La novia sentia els versos de Lorca molt dins meu. És el meu treball més salvatge, animal i visceral, perquè vaig entendre que l’única manera de fer-lo era obrir-me en canal i entregar-me des de la meva intimitat”. Una experiència extrema que l’actriu assegura que no oblidarà. “Ha sigut un viatge inoblidable i catàrtic, un aprenentatge profund sobre mi mateixa. Transitar per alguns llocs potser no és agradable, però val la pena quan el resultat és absolutament bell”, diu.

Paula Ortiz no s’imaginava cap altra actriu com a protagonista de La novia. “L’Inma té un esperit molt lorquià -argumenta-, una manera d’aproximar-se a la poesia molt natural, una actitud lúdica, un sentir andalús... Quan abordes un text que ha llegit tanta gent és normal que els personatges tinguin una categoria quasi mítica, perquè tothom els ha reconstruït al seu cap. Però no crec que la imatge que la gent té de la núvia sigui gaire diferent del que representa l’Inma”.|