Lobezno: Inmortal

No té gaire sort el superheroi Lobezno en les seves aventures en solitari al cinema. Quan el 1982 el guionista Chris Claremont i el dibuixant Frank Miller van crear la primera minisèrie dedicada al mutant, no es van imaginar com maltractaria anys més tard aquest mitjà el personatge. I és que Lobezno inmortal , la nova entrega cinematogràfica del superheroi de les urpes d'adamàntium, supera la seva predecessora X-Men Orígens: Lobezno , però segueix sense oferir una història a l'altura del seu protagonista. Mangold reprèn precisament d'aquella minisèrie la idea que Lobezno és un ronin , un samurai sense senyor a qui servir, torturat per la mort del seu gran amor, Jean Grey. Com a punt de partida és magnífic i funciona perquè la pel·lícula treballi el vincle del superheroi amb el Japó. El gran problema arriba a l'hora de donar coherència al conjunt de referències que maneja -el personatge del Víbora, la relació romàntica del superheroi amb la Mariko, el Samurai de plata-; unes referències que es converteixen en un poti-poti i que encaixen en la trama gairebé per carambola. En segon lloc, si Lobezno desprèn tant carisma i violència en els còmics i també en pantalla (Jackman és pura testosterona), per què les seves pel·lícules són tan convencionals i previsibles? Finalment, Lobezno inmortal compleix la seva funció de producte per a les masses no gaire exigents i, alhora, es presenta com a convincent pròleg de X-Men: Días del futuro pasado , que Bryan Singer filma actualment. Queda, així doncs, Lobezno per a estona. Esperem que el nou capítol tingui una miqueta més de punch .