CINEMA
MANU YÁÑEZ

Lluita lliure de classes

‘Foxcatcher’ té cinc nominacions als Oscars, inclosa la de millor actor a Steve Carell

VÉRTIGO FILMS Zoom

La història real que explica Foxcatcher sembla més pròpia d’una comèdia esbojarrada i satírica que de la dramàtica peça de cambra que ha dirigit el nord-americà Bennett Miller. Ambientada a la segona meitat dels anys 80, la pel·lícula té com a escenari central l’opulenta finca de l’aristocràtica família Du Pont, on l’hereu de la dinastia, l’excèntric i asocial John du Pont (Steve Carell), decideix fer-se un nom assolint la glòria olímpica com a líder de l’equip nacional de lluita lliure. Un objectiu que espera aconseguir convertint-se en l’improbable padrí dels germans i experts lluitadors Mark i Dave Schultz, interpretats per Channing Tatum i Mark Ruffalo. A la roda de premsa del film al Festival de Canes, Bennett Miller va admetre que, en un primer moment, la història li va semblar “absolutament extravagant”.

Aliè al món de la lluita lliure i a l’univers aristocràtic, Miller va trobar en aquesta història d’homes solitaris i ambicions frustrades “alguna cosa familiar, l’eco d’alguna cosa que està passant avui als Estats Units”. No és difícil trobar en la relació entre John du Pont i Mark Schultz un cruel testimoni del que pot passar quan els anhels d’un poble, l’Amèrica treballadora, són vampiritzats per la voluntat capritxosa i alienada del poder: el Somni Americà convertit en un escabrós malson. A la roda de premsa de Canes, Mark Ruffalo definia el film com una tragèdia grega i es preguntava: “Què passa quan el sistema posa preu a tot? Què passa quan la gent amb talent no pot fer realitat els seus projectes si no troba una manera de treure’n rendiment econòmic?”

Premis i realisme

Foxcatcher s’ha convertit en una de les protagonistes de la cursa pels Oscars. És candidata als guardons al millor director (Miller), millor actor secundari (Mark Ruffalo), millor guió original i dues categories més que caldria considerar complementàries: la de millor actor (Steve Carell) i millor maquillatge. Complementàries perquè Carell -el protagonista de Verge als 40 i de la versió nord-americana de la sitcom The office - no només s’aparta del registre còmic per endinsar-se en el drama intimista, sinó que també es transforma físicament gràcies a una pròtesi nasal que l’acosta al Du Pont real.

Foxcatcher ha sigut reivindicada pels seus autors com una versió força lliure de la història real dels Schultz i Du Pont, però cal dir que la pel·lícula va assumir durant la seva realització un fort compromís realista, simbolitzat per la presència de l’autèntic Mark Schultz en el rodatge. “El Mark em va entrenar abans de l’inici del film -ha explicat Tatum- i la seva presència a la filmació va ser una experiència contradictòria: estimulant, però també terrorífica”. Ruffalo, que dóna vida al germà del Mark, sosté que “escenificar un moment dramàtic en la vida d’unes persones reals és delicat”. “Per al Mark, haver de reviure un moment difícil de la seva vida en un rodatge no devia ser una experiència gaire agradable”.

La denúncia d’una mentida

Desgraciadament, la història de comunió entre els responsables del film i Mark Schultz es va truncar recentment quan l’excampió del món de lluita lliure va carregar fort contra el film per tergiversar la realitat. En un missatge de Facebook que després va ser esborrat, Schultz es mostrava particularment indignat per les suposades connotacions homoeròtiques que alguns crítics americans van detectar en la relació entre Du Pont i Schultz: “Deixar el públic amb la sensació que hi podria haver hagut una relació sexual entre Du Pont i jo és una mentida malaltissa i insultant”, afirmava Schultz, que en uns missatges de Twitter que també van ser esborrats va expressar obertament el seu odi cap a Miller.

Aquesta anecdòtica polèmica pot servir per descobrir un dels punts forts del cinema de Bennett Miller, que abans de Foxcatcher ja havia dirigit dues pel·lícules basades en fets reals: Capote (2005), sobre el període en què el pare de la “novel·la de no-ficció” va escriure A sang freda, i Moneyball (2011), sobre l’ascens d’un equip de beisbol que substitueix les velles tradicions per una modernitat molt nerd. Miller ha demostrat el seu interès pels relats metafòrics que aspiren a retratar l’ànima ianqui, històries que revelen el seu rerefons gràcies a l’atenció que posa en els petits detalls: la interacció física entre els actors, la càrrega simbòlica dels escenaris, el valor dels silencis... “M’interessa més observar una història que explicar-la -ha confessat-. Intento crear un context que dugui l’espectador a descobrir el que hi ha darrere de la història que transcorre en primer pla”.