MÚSICA
BORJA DUÑÓ AIXERCH

Lindi Ortega, la vídua negra del country

La canadenca porta ‘Faded Gloryville’ a Barcelona

Lindi Ortega, la vídua negra del country Zoom

“Bé, et dono una mica de la meva herba si puc fumar el teu cigarret, / potser me’n queda poca, però encara no s’ha acabat”, canta Lindi Ortega a Run-down neighborhood, una oda a l’amistat en la pobresa en un barri que cau a trossos. La lletra parla de dos personatges que no tenen res a perdre, ni cap feina a fer, però se senten lliures i els sobra el temps per compartir porros i beure. Els veïns, que se’ls miren amb menyspreu, pensen que són uns perdedors, però no s’adonen que en realitat preferirien estar al seu lloc.

És una de les cançons de Faded Gloryville (2015), el sisè àlbum d’estudi -EPs a banda- d’aquesta cantautora canadenca amb sang mexicana i irlandesa. Des de fa uns anys, Ortega està instal·lada a Nashville, Tennessee, la Meca del country i un indret que podria ben bé ser la ciutat de les velles glòries a la qual fa referència el títol del disc. Però les cançons d’Ortega, narracions que busquen la poesia en les vides d’aquells desposseïts que s’entesten a ser feliços, també connecten amb sensacions del nostre aquí i ara, molt lluny de les carreteres secundàries de l’Oest americà.

Emocionada per tocar per primera vegada les noves cançons a Barcelona, Ortega no recorda que ja va ser a Catalunya l’any 2010 com a corista de Brandon Flowers de The Killers. “Va ser fa molt temps, però recordo que Espanya és un lloc bonic”, és tot el que sap dir-ne. És una pena, però, que hàgim trigat tant a descobrir una cantant que du a la sang la millor tradició del country, amb un estil que beu tant del rockabilly i de Johnny Cash com del soul i la música negra. És un còctel que li acaba sortint de manera natural i que no sona antic, sinó contemporani, però sense escarrassar-s’hi gaire, assegura. “Em mola molt la música country, només sé que m’agrada cantar-la, és música amb lletres que expliquen una història i m’encanten les guitarres twangy ”.

Quan encara era al Canadà li deien Indie Lindi, perquè es buscava la vida per publicar en petits segells i corria la veu que era “el secret més ben guardat de Toronto”. Com molts altres artistes del seu estil, va haver d’emigrar als Estats Units per acabar de treure el cap, però la seva magnífica veu, que molts han comparat amb les de Loretta Lynn, Emmylou Harris i Dolly Parton, s’ha acabat imposant, tot i que no va ser fàcil. De fet, abans de gravar aquest disc va estar a punt de tirar la tovallola, però es va aferrar a una frase de Leonard Cohen: “L’èxit és supervivència”. “Penso que és humà tenir aquests moments en què dubtes de tu mateix, especialment en aquesta feina, no tinc por d’admetre que de vegades em pregunto si estic en el bon camí”, explica.

Per sort, no ha abandonat aquell impuls que va descobrir quan, de joveneta, un noi la va deixar plantada just abans d’anar al ball de final de curs. La seva reacció va ser quedar-se a casa i escriure la seva primera cançó. ¿Hem de donar gràcies a aquell beneit per encendre l’espurna de la música en Lindi Ortega? “Sí, i tant! L’hi agraeixo”, confessa, però no escriu sempre des de la tristor, encara que les lletres del disc tinguin un cert regust de cendres, de terra cremada. “Sí, hi ha cançons fosques, però també n’hi ha de divertides, com Run-down neighborhood ”, justament la que citàvem al principi. I per què es posa aquest vel de vídua a les fotos i les actuacions? “Significa el que vulguis, volia una cosa que em fes única, com l’Elvis quan duia la capa o quan el Bowie va decidir convertir-se en Ziggy Stardust. Trobo més divertit cantar quan ho faig disfressada”. |

Lindi Ortega (dins el festival Guitar BCN 2016)

BARTS Club (Barcelona)

Dijous 18 de febrer. 21 h. 22 €

Lindi Ortega (veu), James Robertson (guitarra), Ryan Gavel (baix), Noah Hungate (bateria)