L’extraordinari pols amb la mort de Wilko Johnson

Fa poc més d’un any, Wilko Johnson jugava una partida d’escacs amb la mort. Seia davant del tauler de joc en un moll de Canvey Island (Essex), a l’estuari del Tàmesi. Era un fons gris, fred, industrial, el paisatge que fa 68 anys va veure néixer el carismàtic guitarrista de Dr.Feelgood. Però es tractava d’una recreació, esclar. Sota l’atenta càmera de Julien Temple, Johnson explicava que els metges li havien donat 10 mesos de vida a causa d’un càncer de pàncrees i, després de rebutjar el tractament, havia decidit seguir tocant rock’n’roll mentre pogués.

Al documental de Temple hi veiem com la mort esmola la dalla i com el vent arrenca les pàgines del calendari, que van caient com fulles de tardor. “El 2014, la meva vida estava arribant al final i va ser el meu any més extraordinari”, relatava a The ecstasy of Wilko Johnson, que es va estrenar el 2015 al Festival In-edit Beefeater de Barcelona.

Quan va saber que es moriria, va tenir una sensació de calma i, tot seguit, en sortir al carrer, va experimentar un sentiment extàtic: “Cada petita cosa es mostrava extraordinàriament vívida”, explica al documental. La vida es desplegava davant seu amb tota l’esplendor i ell se sentia com l’únic espectador d’una obra meravellosa, aparentment invisible a la resta de mortals. “Estic viu!”, es deia, rient. Llavors, va rebutjar la químio -“que et fa posar molt malalt, i jo volia gaudir de la salut tant com pogués”, explica- i es va dedicar a anar de gira amb el seu grup i a enregistrar un disc amb Roger Daltrey, un projecte que havia quedat al calaix, però que el cantant de The Who va reactivar quan va saber que estava malalt. La gent l’aturava pel carrer i li besava les mans, mentre ell seguia fent el que més li agradava. Però el temps no s’aturava i el vent seguia arrencant les pàgines del calendari.

El que ni Johnson ni ningú no s’esperava és que un gir de guió podia donar-li, encara, un bri d’esperança. De cop, apareixia la possibilitat de sotmetre’s a una operació d’alt risc per extirpar el maleït tumor de tres quilos. Era una intervenció extremadament delicada, a vida o mort, però no hi tenia res a perdre. De manera que Johnson es va estirar al llit del quiròfan, va tancar els ulls i, després d’unes quantes hores, el tumor ja no hi era. Estava curat.

Després del que ell anomena la “broma còsmica”, Johnson torna a ser algú normal, és a dir, algú que no sap fins quan durarà. “Aquell any en què pensava que em moriria va ser un dels més importants de la meva vida, vaig entendre què vol dir estar viu”, explicava al seu amic Temple. “Gairebé estic content que em passés això. Gairebé!”, reia.

I un any i mig més tard, amb una gran cicatriu que li travessa la panxa, Johnson es prepara per actuar a Barcelona amb el seu trio, que completen el bateria Dylan Howe i el mestre del baix elèctric Norman Watt-Roy, amb qui va coincidir a Ian Dury & The Blockheads i que és un espectacle veure. “Estic molt content de poder tornar a tocar ara que estic recuperat de l’operació. M’encanta actuar en directe, el rock’n’roll és per al moment”, ha dit a aquest diari.

Ara Johnson es retroba amb uns seguidors que l’han acompanyat durant el seu calvari. “He rebut moltes cartes de suport durant la meva malaltia i mentre em recuperava i això m’ha donat un sentiment més de proximitat amb el públic”, explica algú que no creu en el més enllà i que, per no creure, ni tan sols té fe en la mitologia del rock. Tant se val que li recordis que Dr. Feelgood va ser un grup important, que va suposar un revulsiu en el temps del glam i del rock progressiu i que, com a màxims representants del pub-rock, van posar la llavor del punk. “Sí, el pub-rock va conduir al punk, però no crec que els grups intentéssim anar enlloc, només tocàvem el que ens agradava”, apunta. ¿Ni un bri de nostàlgia? “Fa molt de temps, i no miro enrere”, confessa. I sobre la influència que ha exercit Dr.Feelgood, pensa que “és una qüestió que hauria de contestar algú altre”. Millor girar full i encarar el futur. Johnson es pensava que l’últim que faria seria el disc amb Roger Daltrey, Going back home (2014), però ara diu que li agradaria, que no se sap mai... “Vull prendre-m’ho amb calma, encara estic aterrant després d’aquest any tan estrany, però espero que tot torni”. De moment, la seva biografia, Don’t you leave me here: my life, veurà la llum al maig. |

‘Pequeños grandes momentos 1906’ presenta Wilko Johnson

Teatre Apolo (Barcelona) Dimecres 27. 21 h. 25-30 €

Wilko Johnson (guitarra i veu), Norman Watt-Roy (baix), Dylan Howe (bateria)