CINEMA
XAVI SERRA

Leticia Dolera: “El cinema exigeix ser jove, atractiva i tenir una talla 36”

Leticia Dolera. / A CONTRACORRIENTE Zoom

Leticia Dolera (Barcelona, 1981) tenia 18 anys quan va debutar a la sèrie Al salir de clase. Sense perdre aquell aire jovenívol i una versatilitat que l’ha fet saltar de la comèdia ( Semen, una historia de amor ) al drama ( De tu ventana a la mía ) i el terror ( [REC]3 ), ara debuta -després de firmar tres curts- com a directora amb Requisitos para ser una persona normal, una comèdia escrita i protagonitzada per ella mateixa en què una noia fa tot el que pot per complir un autoinflingit formulari de normalitat: tenir parella, feina, vida familiar, vida social, aficions, casa i felicitat. “Volia explicar la història d’una noia que no ha trobat el seu lloc al món i sent que no encaixa -explica-. És una sensació que jo he tingut moltes vegades, una necessitat d’encaixar en el que la societat espera de nosaltres, quan el millor és que siguem nosaltres mateixos”.

Quan has sentit que no encaixaves?

A l’escola, per exemple. Em feien bullying. Però és un sentiment que es viu en moltes situacions, des de la universitat fins en un sopar. I sent actriu encara més, perquè sempre estàs exposada a l’opinió dels altres, pendent d’encaixar en un determinat perfil perquè et contractin. En una època de la meva vida fins i tot em vaig plantejar deixar la interpretació, però per sort vaig fer un clic i vaig entendre que un ha de ser com és. Cada actriu ha de trobar la seva veu i no ser el que els altres esperen.

I què va provocar aquest clic?

D’una banda van ser els curts que vaig dirigir, però de l’altra també la pel·lícula que vaig fer amb la Paula Ortiz, De tu ventana a la mía. Jo estava en un punt en què la interpretació no em feia feliç perquè no entenia què volien els altres de mi. Així que quan vaig anar al càsting vaig decidir que el faria a la meva manera i que si no m’agafaven ja no en faria més. Aquesta confiança em va anar molt bé i la Paula em va triar. La culminació de tot el procés va ser el personatge de [REC] 3, que em va fer descobrir la meva serra mecànica interior [riu].

És curiós que una actriu, que sempre s’està convertint en altres persones, faci una pel·lícula sobre la importància de ser un mateix.

Però es que convertir-te en algú altre també ho fas a la teva manera. Una mateixa cançó no la canten igual dos cantants, cadascun en fa la seva versió. En la interpretació passa el mateix.

Requisitos em recorda un cert cinema indie nord-americà de caràcter més aviat amable. T’hi reconeixes?

Sí, és un cinema que m’agrada i m’influeix en la planificació, el muntatge i l’ús de la música. Pel·lícules com Juno, Petita miss Sunshine i 500 dies junts m’han inspirat molt, així com artistes com Miranda July, Lena Dunham i Julie Delpy. A més, vaig estudiar a fons Alice, de Woody Allen, que és el rei absolut de la comèdia. I també Quan en Harry va trobar la Sally i El casament de la Muriel.

El teu company de repartiment és Manuel Burque, que ja ho era a la websèrie Bloguera en construcción.

Volia que fos un personatge amb inseguretats i no el típic galant de comèdia romàntica. Vaig estar temps buscant actors amb sobrepès, però no n’hi ha! Esclar, un requisit per ser un actor normal és, precisament, no estar gras. Com que amb el Burque hi tinc molta complicitat vaig pensar en ell, però vaig avisar-lo que s’hauria d’engreixar quinze quilos. I ell va acceptar, així que li vam posar un dietista i va estar mesos menjant molta pasta, carn i batuts de suplements.

Per què tantes escenes a l’Ikea? Què t’aporta com a escenari?

Té un punt de nòrdic que m’agrada molt i que ja es troba en el cinema suec. A més, Ikea és el compendi de la normalitat. Què hi ha més normal que comprar a l’Ikea? Que hi hagi tants objectes repetits funciona com a metàfora, perquè la normalitat imposada per la societat és una forma de convertir-nos en persones iguals i repetides.

A la pel·lícula hi una celebració constant de la diferència.

Cada ésser humà és un món i això ens fa extraordinaris. L’únic camí cap a la felicitat és acceptar-te com ets. Però el cinema exigeix ser jove, atractiva i tenir una talla 36. El meu film em serveix de teràpia per posar les coses a lloc.

Tu encaixes en aquest perfil de normalitat i tanmateix n’ets la protagonista.

Quan escrivia el guió no pensava en mi com a protagonista. Però en acabar la primera versió del guió els productors em van dir que era la meva veu i que havia de ser jo. Jo m’ho vaig pensar, i a poc a poc em vaig adonar que si la història tenia la meva veu a través del guió i la direcció, era coherent donar-li la meva veu física a través de la interpretació.

A la pel·lícula Sílvia Munt interpreta la teva mare. Ella també és una actriu que es va llançar a dirigir. ¿És un referent per a tu?

La Sílvia és una actriu estupenda amb una capacitat per al drama que m’anava molt bé per al seu personatge, que ha de mostrar molt sense expressar-ho. I és cert que entre nosaltres hi ha un mirall d’actriu-directora, i m’agrada, però no li vaig trucar per això.

En les comèdies romàntiques estimar-se a un mateix acaba sent sempre un prerequisit per estimar els altres. Com evites que l’autoestima se subordini a l’amor romàntic?

Aquí la protagonista no només busca parella, també una vida social, solucionar la relació amb la mare, trobar feina i altres coses. No està subordinada a l’amor. És quan encaixa totes les peces que s’adona que no és feliç perquè no estima. Ara, és cert que per estimar bé una altra persona t’has d’estimar bé a tu mateix.|