ESCENES
NÚRIA JUANICO

Clara Segura: "L'empremta que et deixa el primer amor és immensa i igual per a tothom; tant li fa l'època en què es visqui"

La força escènica de Clara Segura continua ben viva. L'actriu es transforma en una dona impulsiva i enèrgica a 'La rosa tatuada', una obra de Tennessee Williams. La Serafina, vídua però encisada per un home home atractiu, trepitja l'escenari de la Sala Gran del TNC

"L'empremta que et deixa el primer amor és immensa i igual per a tothom; tant li fa l'època en què es visqui" Zoom

La Serafina és una dona d'extrems, que està impregnada d'una essència mediterrània molt forta. Com ha repercutit aquest tret a l'hora de construir el personatge?
Itàlia és molt present en tota l'obra i això m'ha ajudat força, perquè per a mi sempre ha estat una font d'inspiració. De fet, el deix sicilià de la Serafina de seguida se'm va fer familiar, sobretot perquè em vaig identificar amb la seva part impulsiva. A l'escenari hi tenen lloc escenes característiques del sud d'Europa: veïnes xafarderes, discussions al carrer en què s'escridassa la filla... Tota aquesta expressivitat m'ha permès jugar a un doble joc, perquè m'ha acostat al personatge i m'ha servit de màscara.

L'obra transcorre a finals dels anys 40 en un petit poble pròxim a Nova Orleans. Aquesta distància física i temporal és un obstacle per a l'espectador?
La Serafina no pot assumir que el seu gran primer amor s'ha trencat, i per això decideix viure en el passat i mantenir viva la imatge idealitzada del marit. Té un problema personal i emocional, perquè continua enamorada del seu home. L'empremta que et deixa el primer amor és immensa i igual per a tothom. És indiferent l'època en què es visqui. Ara bé, en termes socials no sé si les coses són gaire diferents avui dia. Encara acceptem que un home vidu es casi de nou. En canvi, no sé si les dones tenim aquesta llibertat social per refer la nostra vida.

Com a actriu, què implica interpretar personatges tan forts i amb tanta presència dalt de l'escenari?
A nivell personal, és un desgast més gran perquè sé que he de sostenir el pes de l'obra. Afortunadament, no faig l'espectacle jo sola sinó que hi ha una xarxa d'actors i les seves interrelacions amb la Serafina m'ajuden molt. Suposo que també tinc un mecanisme de defensa per no haver de carregar-ho tot sobre les meves espatlles.

Com es prepara una obra que combina la tragèdia grega, el drama i la comèdia?
Això no es pot enllestir fins que no arriba el públic. Als assaigs sí que intueixes quin gènere estàs representant, però no saps quanta estona necessitarà l'espectador per somriure. La gràcia és descobrir-ho amb el públic i anar adaptant el muntatge a partir de les seves reaccions.

Tennessee Williams va escriure el paper de la Serafina per a l'actriu Anna Magnani, que el va interpretar el 1955. ¿T'impressiona ocupar el seu lloc?
Sí, perquè és una actriu que sempre que l'he vist m'ha impactat molt. Sobretot per aquest coratge i aquesta valentia a l'hora d'interpretar que també tenia l'Anna Lizaran. De sobte van d'un extrem a l'altre sense cap mena de problema. Experimentar això és fascinant.

Amb quina sensació creus que marxa el públic quan s'abaixa el teló?
Sota els efectes d'haver viscut un viatge pintoresc. L'espectador entra a la llar de la Serafina i en veu les misèries, tot i que alhora se'n riu perquè s'hi sent identificat. Al cap i a la fi, el que passa a les cases de tots són sempre les mateixes quatre coses.

Tornes a compartir escena amb Bruno Oro, que interpreta el paper de l'Álvaro, el pretendent de la Serafina. Com ha estat tornar a treballar amb ell?
Amb el Bruno tot és molt còmode i que ell fes d'Álvaro ha estat un regal. La complicitat i l'entesa que tenim ens ha ajudat a enfortir aquesta connexió que hi ha entre els dos amants del muntatge. També ens ha estalviat molta feina, perquè l'obra és llarga i no hi ha gaire temps per assajar. Les retallades en hores d'assaig, que són el moment de creació en què convergeixen els equips artístics, van en detriment dels resultats.

Els últims muntatges que has representat -Electra (2010), Madame Melville (2011), Incendis (2012)- són força dramàtics. ¿Et tornarem a veure fent comèdia?
Així ho espero! Tinc moltes ganes de tornar a fer comèdia, perquè trec la part més ridícula de mi i és on em sento més còmoda. Però la veritat és que els pròxims projectes no són gaire de comèdia.

Incendis va ser un fenomen teatral que va marcar la cartellera catalana. Fins i tot es parlava de fer-ne alguna reposició. Creus que tornarà als escenaris?
Encara no hi ha res segur. Però Incendis per a mi és una debilitat i tornaria a fer-la. Tots els que vam formar-ne part vam viure una experiència especial. Aquella història ens va afectar d'una manera molt potent i ocupa un espai important a la nostra memòria.


'LA ROSA TATUADA'

TENNESSEE WILLIAMS. DIR.: CARLOTA SUBIRÓS
TNC (PL. DE LES ARTS, 1. BARCELONA)
Fins al 2 de febrer del 2014