MÚSICA
BORJA DUÑÓ AIXERCH

Lee Fields: “Els anys 80 em van ensenyar que el públic és qui mana”

Lee Fields és un d’aquells cantants de soul i funk clàssic que, com Sharon Jones o Charles Bradley, viuen una segona era daurada. Dimecres 22 arriba al Grec al capdavant de The Expressions

Lee Fields  “Els anys 80 em van ensenyar que el públic és qui mana” Zoom

Vas titular el teu últim disc amb The Expressions amb el nom de la teva mare, Emma Jean. Per què?

Sentia que volia mostrar-li la meva estima i gratitud, encara que ja no sigui aquí amb nosaltres. Crec que el seu esperit és en una altra dimensió, que molta gent anomena cel. I, com que crec que el seu esperit encara viu, en lloc d’anar a posar-li un ram de flors a la tomba vaig pensar a oferir-li un ram de cançons. Penso que, sigui on sigui, les pot sentir.

¿Mentre treballaves en aquest disc, t’han vingut records d’infància?

Sens dubte, ara mateix, mentre parlem d’Emma Jean, li puc veure la cara, puc sentir que és amb mi.

Com quan et duia a l’església? Va ser allà on vas començar a cantar, oi?

Sí, la mare em portava a l’església i jo cantava al cor infantil. Llavors el meu pare treballava en un speakeasy, perquè a la Carolina del Nord dels anys 50 no hi havia bones feines per a un home negre i era molt difícil guanyar-se la vida. El meu pare feia el que havia de fer el cap de setmana, però diumenge al matí la meva mare ens despertava i ens duia a l’església.

¿És veritat que et deien Little J.B. per James Brown?

Sí, estava captivat per James Brown, però també per molts altres. Wilson Pickett, O.V. Wright, Solomon Burke, els Beatles, els Stones… Sempre he escoltat la música del moment. James Brown era un innovador, però també els Temptations, la Motown… I encara avui escolto artistes nous cada dia.

Diu la llegenda que vas estar un breu període de temps a Kool & the Gang.

Sí, vaig ser el cantant principal de Kool & the Gang durant sis mesos. El seu mànager m’havia posat al grup, però malauradament va morir poc després. Només hi vaig ser sis mesos i eren els inicis del grup, però va ser molt instructiu estar en un col·lectiu de persones amb tant de talent.

Els anys 80 van ser una època difícil per a la música soul, però molts cantants que en aquella època vau tenir un període de sequera heu sigut reivindicats durant els anys 2000.

Tot i que va ser un període de poca feina, a mi els anys 80 em van servir per aturar-me i escoltar tothom. Als anys 70 només em preocupava del que jo volia ser, del que a mi m’agradava, i als 80 vaig aprendre a estar més atent al que era important per a la gent, a entendre què volia escoltar el públic. Els 80 em van ensenyar que el públic és qui mana. El que faig no puc fer-ho sol, necessito que la gent em digui què li agrada, i després adaptar les cançons. Dono gràcies a Déu pels anys 80.

Com ha sigut d’important el segell Truth & Soul Records per al ressorgiment de la teva carrera?

Ha sigut molt important, perquè veiem la música de la mateixa manera i tots perseguim els mateixos objectius. Servim el públic, som servidors musicals del públic. No diem “Sóc un gran compositor” o “Sóc un gran trombonista”, intentem tocar i gravar el que li agrada al públic. És un procés simple.

Leon Michels, de Truth & Soul, diu que ara cantes millor que mai. ¿Hi estàs d’acord?

Sí, sens dubte. Les coses que m’estan passant ara són gairebé com un somni. Vaig per tot el món fent el que m’agrada i ho agraeixo. Sobretot estic agraït a la gent. Per mi, que la gent s’ho passi bé és més important que els diners i vull que cada disc sigui millor que l’anterior. Les cançons són el més important.

Gran part d’aquest revival soul ha sigut impulsat per músics joves i blancs que reivindiquen la manera de fer dels anys 60 i 70. Per què creus que és així?

Des del principi, el soul no era només música negra. Hi havia molta gent, per exemple, el famós Steve Cropper, un músic blanc, que tocava amb Wilson Pickett. Booker T. & the M.G.’s eren dos blancs i dos negres. Això passava a Muscle Shoals, a la Motown... Hi havia molts músics blancs. Els músics negres eren més coneguts perquè eren els que cantaven, però sempre ha sigut una col·laboració. El soul no era una música negra sinó una música de tothom i ara tornem a fer-ho com es feia abans, tothom ha de poder entrar en l’equació. El món ho necessita i ara més que mai. El soul no és només per a un poble sinó per a tothom, perquè el soul és l’esperit i l’esperit és Déu. |

Grec 2015: Lee Fields & The Expressions
BARTS (Barcelona). Dimecres 22. 21 h. 25-31€. Més info a: lameva.barcelona.cat/grec

El disc ‘Emma Jean’ (2014) està publicat per Truth & Soul / Resistencia