CINEMA
XAVI SERRA

Léa Seydoux, bellesa brutal

L’actriu francesa de moda, musa del cinema europeu, estrena 'La bella y la bestia' i prepara el salt a Hollywood

No ens imaginàvem una Léa Seydoux tímida i poruga, però és la sensació que transmet la veu que hi ha a l’altra banda del telèfon, una veu tremolosa que només pren embranzida en la rialla. En persona, als festivals, projecta una imatge diferent: la d’una dona carnal i lluminosa, nascuda per desfilar en catifes vermelles i anunciar perfums de Prada.

Però només fora de la pantalla: en el cinema, Seydoux s’escapa de l’estereotip i es transforma en una actriu mercurial i imprevisible, tan capaç de posar-se a les ordres de tòtems de Hollywood com Quentin Tarantino, Woody Allen i Ridley Scott com de noms punters del cinema d’autor europeu en la línia d’Ursula Meier, Christophe Honoré i Rebecca Zlotowski. És difícil encasellar-la. Tant pot interpretar la bella i letal assassina a sou de Missió impossible: Protocol fantasma com la mare negligent i esmunyedissa del punyent drama social Sister.

A La bella y la bestia, que avui arriba als cinemes, hi conflueixen les dues Léas: la reina de les portades i l’animal interpretatiu. El film, dirigit per Christophe Gans ( El pacte dels llops ), és una nova versió del popular conte de fades, i en el qual trobem una Léa Seydoux sumptuosa, passejant vestits de fantasia i escots vertiginosos. “Va ser genial, sobretot després de portar texans en tres pel·lícules seguides -es refereix a Sister, Grand Central i La vida de Adèle -. De tant en tant, ja m’està bé veure’m en la pantalla amb un vestit bonic i un pentinat que m’afavoreixi. En la majoria de les meves pel·lícules el meu aspecte és una mica... realista. Especialment a La vida de Adèle ”.

LLUNY D’ADÈLE

Ja hem topat amb l’Església. La vida de Adèle és el film que més alegries i maldecaps ha donat a Seydoux: gràcies a la història d’amor d’Abdellatif Kechiche, l’actriu va guanyar una històrica Palma d’Or -compartida per primera vegada pel director i les protagonistes del film- que l’ha propulsat al firmament del cinema mundial. Però les queixes posteriors de Seydoux sobre els rigorosos mètodes de treball de Kechiche van provocar una polèmica que va esquitxar la imatge de l’actriu, a qui el director va acusar de malcriada i figaflor.

El tema, però, està vetat de l’entrevista. Seydoux vol girar full i no remoure el passat. I res millor que un canvi tan radical com el de La bella y la bestia. “A La vida de Adèle feia servir referents de la realitat, més aspres i durs -explica-. Però aquí m’allunyo tant com puc de la realitat. Els contes de fades invoquen la màgia de la infància, quan tot és possible. De fet, per interpretar la Bella el que més m’ha ajudat són els meus records d’infància”.

La petita Léa, precisament, era una nena enamorada dels contes de fades. “Em fascinaven -recorda-. La bella i la bèstia era un dels meus favorits, però també em tornaven boja La ventafocs i La bella dorment. Per mi tenien un significat especial. Pots imaginar com em vaig quedar quan em van demanar que interpretés la Bella del conte, no m’ho podia creure. Ha sigut un somni infantil fet realitat”.

UNA HEROÏNA FEMINISTA?

La bella y la bèstia es presenta més com una adaptació del conte original que com un remake de clàssic del 1946 de Jean Cocteau. Fins i tot de petita, a l’actriu li fascinava més la poesia de Cocteau que les cançons de la versió animada de Disney: “Per mi era important que fossin actors reals i no dibuixos. Em feia sentir més a prop de la història i els personatges. El film de Cocteau és una gran inspiració, però la nostra versió és diferent. La nostra Bella és més jove, gairebé una adolescent. I fins i tot diria que també una feminista, una dona que lluita per dominar el seu destí i els seus drets, amb una personalitat molt forta. I a mi això m’encanta”.

Aquesta feminista de cintura encotillada té com a partenaire a la pantalla el lleig més atractiu del cinema francès, Vincent Cassel, que va rodar totes les seves escenes amb una màscara blanca que, després, la màgia digital transformaria en el rostre d’un monstre pelut. “Estic acostumada a actuar davant una pantalla verda, però la màscara del Vincent era diferent. Tenia una creu al mig i dos forats per on li veia els ulls. Pots imaginar-te com era d’estrany fer-li un petó”, diu. El que no li suposa cap càrrega és la seva condició de sex symbol. “Em sento còmoda amb la meva bellesa, però és perquè sé que no sóc perfecta i tinc molts defectes -confessa-. Els defectes són part de la bellesa, com les arrugues. I no m’espanta fer-me gran”.

La setmana que ve s’estrena un altre film amb Seydoux: El gran hotel Budapest, de Wes Anderson. “El meu paper és molt curt -explica Seydoux-, només hi tinc un parell d’escenes. Però si m’agrada el director, no m’importa que el paper sigui breu”. De cara al futur, l’actriu confessa que voldria treballar més a Hollywood i, per aconseguir-ho, practica el seu anglès. L’últim film que ha rodat, per cert, promet: The lobster és el primer treball en anglès del director grec de Canino, Giorgos Lanthimos. “És estrany... Però en el bon sentit”, riu ella.n