Lazos de sangre

Des dels títols de crèdit inicials (lletres vermelles sobre les encomanadisses notes del New York groove de Kiss), Lazos de sangre no oculta la seva condició d’homenatge al cinema nord-americà dels anys 70. De fet, la trama sembla un collage d’elements del cinema de Scorsese, Coppola i William Friedkin: història de policies i lladres, famílies disfuncionals, una mica de paranoia, energia musical, culpes i redempcions. La presència de James Gray ( La nit és nostra, Dos amants ) com a coguionista i de James Caan com a secundari de luxe hauria de servir com a garantia de qualitat, però el conjunt fa aigües per més d’un costat. La trama avança abruptament, encadenant moments d’afectada intensitat emocional i adelitant-se en un fetitxisme nostàlgic. En realitat, la pel·lícula és un remake del film francès Les liens du sang que trasllada l’acció de Lió a Brooklyn. Una operació de simulacre cultural que l’actor i director Guillaume Canet intenta validar amb tàctiques tan barates com l’ús de l’ Heroin de The Velvet Underground per il·lustrar una seqüència narcotitzada. Massa fàcil. |