CINEMA
XAVI SERRA

László Nemes: “Cada generació necessita algú que expliqui la història de l’Holocaust”

Quant temps feia que el debut d’un director no sacsejava d’aquesta manera el món del cinema? L’hongarès László Nemes proposa a El hijo de Saúl un viatge a l’abisme d’Auschwitz a través del deliri d’un home, potser perquè la bogeria era l’única sortida possible de l’horror. El film ha sigut Gran Premi del Jurat a Canes i millor film de parla no anglesa als Globus d’Or.

László Nemes  “Cada generació necessita algú que expliqui la història de l’Holocaust” / AVALON Zoom

Què el va portar a parlar de l’Holocaust des de la ficció?

Va ser veient altres pel·lícules sobre el tema. Gairebé totes parlen de la supervivència. Per a mi, aquestes ficcions són problemàtiques, perquè tranquil·litzen l’espectador. “Sí, va ser terrible, però alguns se’n van sortir”. Jo no volia concentrar-me en les històries de supervivència, sinó en la màquina de l’Holocaust, viure en una fàbrica de mort.

Molts directors creuen que és immoral representar aquesta realitat.

Per això vaig concentrar-me en un individu, fent servir l’espectador com a mitjà de representació. No mostrem ni exposem: els assassinats i la mort tenen lloc en la ment de l’espectador. Així s’amplien les infinites perspectives dels fets. És el problema de la representació de l’Holocaust, però també s’aplica al cinema. Per què hem d’ensenyar sempre més, si funciona millor mostrant menys? Actualment el cinema té la tendència de mostrar més i explicar-ho tot, com si fos omniscient. Però a mi m’interessa més el punt de vista humà.

Se sent més pròxim a la filosofia de Shoah que a La llista de Schindler, oi?

Esclar! Shoah és un documental, però obliga l’espectador a imaginar-se la increïble dimensió de l’Holocaust. Els films com La llista de Schindler es concentren en experiències de supervivència i mostren més del que l’ésser humà pot assumir. L’Holocaust no es pot representar sense posar límits. Jo he intentat no oferir la mirada de postguerra, sinó examinar l’ara i aquí de l’horror, l’experiència de la màquina de mort.

Per què tria el punt de vista d’un sonderkommando, els jueus obligats a col·laborar amb els nazis?

Un dels motius és que no se’n parla gaire. Els envolta un cert tabú. Vaig saber qui eren a través d’un llibre que reunia els escrits secrets que van fer alguns abans de rebel·lar-se i ser executats. Llegir allò i penetrar en la quotidianitat d’aquella gent em va fer adonar que era una història que no es podia embellir: s’havia de capturar l’experiència despullada, la implacable màquina de matar en què estaven atrapats. És fàcil preguntar-se què hauríem fet en aquella situació, però quan ets dins de l’horror la pregunta no té sentit. A més, plantejar-se què hauríem fet nosaltres en el seu lloc és una manera de desplaçar la responsabilitat dels perpetradors a les víctimes.

El protagonista s’embarca en una croada impossible per enterrar el cadàver d’un nen segons el ritual jueu. Ell creu que és el seu fill, però els companys ho neguen.

Jo tinc la meva resposta, però no és millor que la seva. Cada pel·lícula ha de tenir el seu secret. I és un secret que reflecteix la impossibilitat de conèixer el món, així que en certa forma és una filosofia. En el fons, El hijo de Saúl és una història d’esperança quan ja no hi ha esperança ni déu. En aquesta situació, ¿queda encara una veu dins de l’individu que li permet continuar sent un ésser humà? És l’espectador qui ha de trobar la resposta a la pregunta.

Va treballar amb el director Béla Tarr. Com l’ha influït el seu cinema?

Béla Tarr va ser la meva escola de cinema, el meu mestre. Treballant amb ell a L’home de Londres vaig conèixer el cinema des de dins. M’impressiona la sensibilitat amb què aborda el rodatge, la importància que dóna a la preparació al càsting, a les cares... M’interessa el cinema que fa. Dit això, fem un cinema diferent. El meu també vol ser immersiu i fa servir els plans llargs, però els seus duren deu minuts i els meus tres o quatre. I són plans inacabats, perquè d’un camp de concentració només se’n pot tenir una experiència fragmentada.

Adorno va dir que després de l’Holocaust no hi podria haver més poesia. Vostè no només fa poesia després de l’Holocaust, sinó sobre l’Holocaust.

També es diu que cada generació necessita algú que expliqui l’Holocaust. Jo volia explicar-la de la manera més senzilla. No volia que fos una pel·lícula bella, sinó una mena de documental. Però potser la bellesa està en la mirada del nostre protagonista sobre la realitat.

¿No és una càrrega feixuga ser la persona que ha d’explicar l’Holocaust?

Sí que ho és, però algú ho havia de fer. Tenia el convenciment que havia de fer aquesta pel·lícula al cost que fos. I va ser una experiència difícil però interessant perquè el film es va anar construint tot sol.|