Las altas presiones

D’inici, Las altas presiones ens presenta un noi jove que passeja per les ruïnes de la seva pròpia memòria mentre busca localitzacions per filmar una pel·lícula. Una idea crepuscular -fa pensar en el cinema de Wim Wenders- que es materialitza en un film melancòlic, fràgil, tocat per una delicadesa que troba acomodament en el desconcert emocional del protagonista (Andrés Gertrúdix). La lluita de fons és la restauració del record, el rescat del passat davant d’un cert esfondrament del present, una crisi personal que ressona en un context social, el de l’Espanya actual, que no oculta el seu malestar. Temes que la pel·lícula, que va guanyar el premi de la secció Las Nuevas Olas del Festival de Sevilla, desenvolupa recolzant-se en les estratègies fílmiques de gent com Abbas Kiarostami (que omple la realitat de reflexos), Philippe Garrel (que omple les emocions de cicatrius) i Naomi Kawase (que omple el present de records). La mirada d’Ángel Santos sembla que encara està en procés de formació, i les ales a mig desplegar, però el seu cinema ja ha trobat una veu singularment emotiva. |