CINEMA
XAVI SERRA

Albert Serra: "L'artista no pot barrejar-se amb la realitat, està per damunt i té una altra missió"

Després de reescriure la figura del Quixot i dels reis mags, Albert Serra creua els destins de Casanova i Dràcula a 'Història de la meva mort', premiada al Festival de Locarno. Avui s'estrena en projecció única als cines Boliche el nou treball del cineasta català més provocador, genial i bocamoll. 

El cineasta Albert Serra. / PERE TORDERA Zoom

A Història de la meva mort uneixes els destins de Casanova i Dràcula. Per què?

Dràcula me'l va proposar el productor. I, com que estava llegint les memòries de Casanova, els vaig barrejar. És una combinació de cinema de sèrie Z, a la frontera entre el que és grotesc i el que és sublim. Era un repte, però també una fantasia, perquè expliquem la part de la vida de Casanova que no surt a les memòries.

També els fas servir per confrontar la Il·lustració i el romanticisme gòtic.

Sí, sobretot a través del plaer i el desig. Casanova sedueix des de la lleugeresa, la sensualitat i la comunicació, i Dràcula a través del control i la possessió. Jo m'identifico més amb Casanova, però em fascina la violència del Don Juan. En el fons és un film sobre la hipocresia, perquè no saps mai on acaba el plaer social i comença el plaer vanitós. Però no és una pel·lícula moral: és una pel·lícula sobre la injustícia de la bellesa, però també sobre la bellesa de la injustícia.

En un taller dirigit a la crítica jove de Locarno vas afirmar que Història de la meva mort era unfuckable, és a dir, que ningú se la podia follar.

És pel seu caràcter performatiu. En un film normal, pots intuir si s'ha seguit el guió o com ha sigut el rodatge i, aleshores, emetre un judici crític. Però no ho pots fer amb el meu cinema, en què el rodatge no es prepara, els diàlegs neixen en el moment i la fotografia es manipula en postproducció. Tot el que veus a la pantalla ha nascut per ser allà. Si munto dues escenes és perquè m'agrada com es barregen les formes i colors de l'últim pla d'una escena i el primer d'una altra, no per lògica narrativa.

Si no la pots criticar, tampoc la pots elogiar.

O la rebutges o te la quedes. Però no pots entrar-hi i disseccionar-la. És una performance. No té sentit detallar coses que són absolutament arbitràries i úniques. I cada fase del procés va en contra de l'anterior: la posada en escena desmenteix el guió i el muntatge desmenteix el rodatge. Es tracta de subvertir tot el que s'ha fet abans.

¿Aquesta idea es pot traslladar a la teva relació amb el cinema dels altres? Les teves declaracions sobre altres directors són destructives.

Home, és que no pot ser que una sèrie de gent que és completament inútil convenci l'Estat que el que ells fan és art. M'obsessiona la necessitat de demostrar amb fets aquesta mentida. Al cap i a la fi, s'ha d'intentar fer el bé, no creus?

¿Denunciar que els teus col·legues són inútils és fer el bé?

Només faltaria. És un deure. I no ho faig per mi. Si no tingués calés jo no faria cine. M'és igual. Ho faig per defensar els que fan cinema com el meu, gent seriosa. Però és un debat antic. Mira les pel·lícules dels Gaudí, que se suposa que han de ser comercials i resulta que no va a veure-les ningú. Jo, si fes una pel·lícula i no anés als festivals i els meus amics i la gent seriosa em diguessin que no val res, em preocuparia. Ara, és interessant veure que a Locarno em donen un premi a mi i no a qualsevol d'aquests que estan als Goya. Això a la gent normal li xoca.

I com valores que Història de la meva mort, que ha guanyat un dels premis més importants en la història del cinema català, no estigui nominat com a millor pel·lícula als Gaudí?

A mi tant me fa. Els acadèmics són així. El que premien les altres acadèmies també és patètic. Passa que potser en altres llocs hi ha més tradició i de vegades es cola alguna cosa bona. A mi em van donar el premi en la primera edició. Però s'han convençut que el que funciona és el cinema industrial i el de les escoles i, esclar, cada vegada té més pes.

¿T'afecta a tu la crisi del cinema amb vocació industrial?

Hi ha un exemple d'Antonio Baños que m'agrada. Abans el paio del Mercedes passava al costat del paio del Sis-cents i el mirava amb menyspreu. Però ara s'atura per robar-li el Sis-cents. En el cine d'autor passa el mateix. Abans teníem un petit espai en què l'Estat ens feia costat. Però quan s'enfonsa el cinema i els que abans feien 300.000 espectadors ara en fan menys de 40.000, què fan tots aquests directors? Fan com el del Mercedes, volen apropiar-se del petit fons destinat al cinema d'autor.

El teu cinema no es relaciona amb la realitat. ¿A tu, però, t'interessen els temes socials?

Home, sí, però des d'un punt de vista una mica cínic. L'artista no pot barrejar-se amb la realitat i tots aquests temes. Està per damunt i té una altra missió.

I la persona? ¿Tampoc es pot embrutar amb la realitat?

Karl Lagerfeld deia que coneix massa bé el backstage de la política per creure-hi. A mi, tot i que només l'he entrellucat, em passa el mateix. Sempre hi ha l'esperança d'una societat millor, esclar, i l'artista pur hi contribueix a la seva manera. La crisi econòmica em molesta per la gent ben parida que està fotuda, però tot això dels bancs és tan grotesc que em diverteix.

Per què el backstage del cinema no et provoca la mateixa indiferència que la política?

Per malícia, per joc i per defensar la gent que m'és pròxima.

No era per fer el bé?

Home, per malícia des d'un punt de vista personal i per bondat des d'un punt de vista col·lectiu. No ho sé... És que el cas del cinema és tan clamorós...

I el de la política no?

Sí, potser també. Però depèn de la gent i la gent és tan lenta...

Albert Serra és una ficció?

No. Jo no tinc vida privada. No hi ha res al darrere. Això no és l'objectiu per fer una altra cosa. En mi, la posada en escena és un fi, no un mitjà. No hi ha estratègia. El meu somni seria viure en un estat d'exposició permanent, en una capsa transparent.

Ets el centre del llibre d'Albert Forns Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) i del tema d'Hidrogenesse El artista.

Sí, però tant me fa. Bé, m'afalaga en la mesura que m'interessa la persona que ho fa. En el cas d'Hidrogenesse sí, perquè són persones fines i molt lúcides. Però l'altre no té finor ni lucidesa i, per tant, m'és igual.n