Direcció i guió: David O. Russell. 122 minuts. Estats Units (2012). Amb Bradley Cooper, Jennifer Lawrence, Robert De Niro.
"Calla, que encara estarà bé i tot, aquesta pel·lícula". És possible que pensaments com aquest ens vinguin al cap quan comencem a veure El lado bueno de las cosas , tot i que el títol ja insinuï que estem davant d'una mena de manual d'autoajuda. Perquè, almenys durant la fase narrativa del plantejament, aquest film de David O. Russell presenta uns personatges disfuncionals interpretats amb solvència, un guió dialogat amb més o menys heterodòxia, un to ben estrany de falsa comèdia (potser fals drama) i una situació argumental amb força possibilitats: la de dos nàufrags de la vida sentimental que han perdut no només la parella, sinó també l'equilibri mental. Ara bé, al cap de mitja hora, tota aquesta primera impressió ja se n'ha anat en orris. Tan bon punt comença el nus de la pel·lícula, ja podem intuir-ne el desenllaç. Llavors és quan els personatges ens comencen a caure malament i les interpretacions grinyolen; el guió ensopega en un joc de casualitats, que es diria de primer d'escriptura de ficció; el to es torna innecessàriament cridaner, i el conflicte inicial deriva en una altra història més sobre les segones oportunitats, la temàtica més suada del cinema nord-americà. Es confirmen, doncs, el pitjors pronòstics que ens amenaçaven des del títol: estem davant d'una nova feel-good movie tan moralista, toveta, ben intencionada i irrellevant com un conte de Jorge Bucay. Potser el problema no és tant d'aquesta pel·lícula en concret, sinó del subgènere al qual pertany: les comèdies romàntiques. Se n'han fet tantes i tan iguals, que ja no fan gràcia ni toquen la fibra. Ja ens les sabem totes, per molt que comencin semblant una altra cosa.
