CINEMA
XAVI SERRA

Charlie Kaufman mou els fils

El famós guionista debuta en l’animació amb ‘Anomalisa’, una faula sobre l’alienació de la vida moderna

Charlie Kaufman mou els fils / PARAMOUNT Zoom

El 2005 Charlie Kaufman va escriure un guió per a una obra que, més que representada, seria llegida per un grup d’actors asseguts en una taula amb l’única ajuda escènica de música i efectes. Era la història d’un escriptor de manuals de recursos humans ofegat per la banalitat de la seva pròpia vida. Totes les persones que es troba semblen la mateixa, lleugerament disfressada: el taxista, la recepcionista de l’hotel, els clients del bar, una exnòvia... Ningú ho diu, a l’obra, però són els símptomes de la síndrome de Fregoli, un trastorn psicopatològic ben documentat. Kaufman, per cert, va firmar aquella obra amb el pseudònim de Francis Fregoli. I el protagonista s’allotja, esclar, a l’Hotel Fregoli. Per al guionista d’ Adaptation, que firmaven ell i el seu germà fictici, aquests detalls són importants.

Deu anys després d’aquella representació vocal -que portava per títol Anomalisa -, Kaufman i l’animador Duke Johnson han convertit l’obra en un film animat amb titelles. “En realitat no va ser idea meva -explicava el director fa uns mesos al Festival de Sant Sebastià-. Però el Duke va veure l’obra, m’ho va proposar i em va semblar bona idea. A partir d’aquell moment, va ser una col·laboració total. No ens vam dividir la feina, sinó que tots dos hem opinat sobre tots els aspectes”. La pregunta inevitable és per què adaptar la història en forma d’animació stop motion. La història quotidiana d’ Anomalisa, ambientada en habitacions d’hotel i avions, contradiu el vell i obsolet criteri que dicta que l’animació només s’ha de fer servir per crear mons fantàstics inexistents en la realitat. “Amb actors reals no l’hauria fet. Explicar la història en aquest format ens permet tenir una certa distància i alhora connectar-hi en un nivell més profund. I que siguin titelles hi afegeix un to oníric i un valor existencial, perquè l’espectador sap que els personatges estan sent manipulats. Hi ha una certa connexió metafòrica entre les idees de la història i com l’expliquem. Per a mi, és el format perfecte”.

El gir d’aquesta faula sobre l’alienació de la vida moderna arriba quan el protagonista, el Michael, descobreix en el seu patètic viatge de negocis la insegura Lisa, una dona que no s’assembla a cap altra. Una estranya anomalia en el trist món de cares clonades del Michael. “Una de les coses que hem perdut en el salt al cinema és l’ambigüitat. En l’obra no sabíem què feia diferent la Lisa de la resta de gent. La gent s’ho havia d’imaginar, i era una cosa que m’agradava. Però també hem guanyat algunes coses. A l’obra, l’escena de sexe la feien dos actors asseguts en extrems diferents de la taula gemegant com bojos i la gent no parava de riure, era molt còmic. Però en la pel·lícula l’escena provoca una reacció molt diferent”.

En la distància curta, Kaufman no s’allunya gaire de la idea que ens podem fer d’ell a través del seu cinema. És tímid i educat, d’ulls petits i un somriure insegur que contradiu la fermesa amb què defensa la seva visió artística i rebutja els tòpics sobre la seva obra. “No crec que el Michael sigui un misantrop. Moltes vegades s’ha qualificat de misantròpic el meu treball, però jo crec que, si hi ha una constant en les meves pel·lícules, és la recerca constant i gairebé desesperada de connectar amb els altres”.

Kaufman és una de les veus més singulars del cinema actual, un dels pocs directors amb els quals s’arriba a tenir de vegades la sensació d’estar davant d’alguna cosa completament nova. “No és el meu objectiu -apunta ell-. Quan escric sempre intento fer el que no he de fer, sentir-me nerviós i incòmode amb el que faig, arriscar-me d’alguna manera”. Sigui com sigui, reconeix que el fa tornar boig de frustració adonar-se que una cosa que ha escrit ja s’ha fet abans. “Quan estàvem fent Oblida’t de mi vaig descobrir que aviat s’estrenaria una altra pel·lícula sobre memòries esborrades, no recordo ni com es deia, només que hi sortia Ben Affleck [era Paycheck, de John Woo]. A Michel Gondry i a mi ens va agafar un atac de pànic i vam dir-li al productor que cancel·làvem la pel·lícula. I ell, molt tranquil·lament, ens va dir que ni parlar-ne. Òbviament, la jugada ens va sortir bé, però no m’agrada que la gent pensi que copio res, tant me fa que jo sàpiga que no és així”.

Un dels productors d’ Anomalisa és Dan Harmon, el creador de les sèries Community i Rick and Morty, un fervent admirador de Kaufman. Sobre la possibilitat de tornar treballar en televisió ara que és un mitjà més sensible a la personalitat dels autors que en els temps en què Kaufman feia guions per a programes d’humor, el director assegura que hi està molt interessat, però que el sentiment no és recíproc. “Ja he presentat dos projectes a HBO i me’ls han tombat. I vaig escriure i dirigir un pilot d’una sèrie per a FX, però la cadena va decidir no produir-la. Així que no crec que l’arribi a veure ningú mai”. |