ESCENES
BELÉN GINART

Jugadors de pòquer sense rumb, amb humor i testosterona

Julio Manrique dirigeix ‘La partida’ de Patrick Marber al Romea i dins del Grec

MARINA RAURELL Zoom

Closer va llançar a la fama mundial el dramaturg britànic Patrick Marber, que va perdre en el joc bona part dels diners que li va reportar l’obra. Julio Manrique, que va coprotagonitzar l’obra de Marber Senyoreta Júlia al Grec de fa dos anys, pren les regnes d’una obra del britànic, La partida, una comèdia (amb una bona dosi d’amargor) coproduïda pel festival Grec i el Teatre Romea.

Andreu Benito, Ramon Madaula, Joan Carreras, Oriol Vila, Andrew Tarbet i Marc Rodríguez són un grup d’amics que juguen la partida setmanal: l’amo del local (Madaula); el seu fill (Vila), ple de deutes i obligat a fer equilibris per sobreviure; el mestre del noi en l’art de les cartes (Benito); el cuiner, i dos cambrers de l’establiment. “És una peça d’homes, molt testosterònica”, confessa Manrique. I afegeix: “En alguns moments sembla que facin una competició per veure qui la té més llarga. T’agafen ganes de dir-los: torneu a enfundar i estigueu contents amb el que teniu”.

Perquè el que tenen en comú aquests personatges, a més de la seva amistat i l’afició a les cartes, és el desig de ser algú diferent de qui són. El pòquer és la seva quimera, mentre juguen se senten algú i fantasiegen amb què faran si guanyen aquella nit. Comparteixen una mateixa il·lusió per superar la sensació de fracàs vital. “Són sis homes sense dona que es necessiten molt els uns als altres. Tenen problemes per mostrar les seves emocions, així que és una obra plena de subtext”, afegeix Manrique. Els sis homes implicats en La partida han acabat teixint uns vincles semblants als d’una família, amb els problemes que generen sempre les relacions humanes. L’Esteve, l’amo del local, els fa una mica de pare a tots. “De fet, l’obra es podria titular Tots eren fills meus ”, diu Manrique. Perquè les relacions entre pares i fills tenen un pes important en aquesta comèdia amargant.

La partida és la primera obra que Marber va escriure, i es va estrenar l’any 1995 al Royal National Theatre de Londres; aleshores va ser un èxit, com també les reposicions que se n’han fet, a més de ser guardonada amb diversos premis. Admirador de David Mamet, Marber és un autor que, com explica Manrique, “escriu teatre, no literatura”.

“Marber en sap molt del joc i dels problemes que genera”, continua el director, que abans de començar a preparar l’obra no en sabia gairebé res de pòquer. De fet, el procés creatiu ha inclòs l’assessorament d’un jugador professional i la visita a un casino. En l’última part del muntatge, gairebé durant una hora, els actors juguen una autèntica partida. Confessen que és realment difícil aconseguir estar a la vegada pel personatge i pel joc. Però que la veritable feinada se l’emporta el regidor: ha d’aconseguir que les mans quadrin amb les indicacions i que, per exemple, un jugador concret pugui mostrar una escala de color a la resta quan les acotacions de Marber ho exigeixen.

La partida fa sentir vius els amics, els il·lusiona. “Si estiguessin bé amb ells mateixos no serien tan compulsius amb el pòquer”, opina Ramon Madaula, que interpreta l’amfitrió dels jugadors. Per la seva banda, Joan Carreras assegura: “El pòquer és un vehicle collonut per explicar el personatge, cadascú s’implica en la partida en funció de la seva personalitat. Veient-los jugar pots veure també com es pren cadascú la seva vida. Qui té instint conservador, qui es deixa portar per la seva part fosca i qui fa del pòquer un projecte de futur”. Però la partida a la qual els espectadors assisteixen no és igual a les altres. Aquella nit “tots acaben jugant contra ells mateixos perquè han decidit comprometre’s amb els seus somnis, el que passa és que els somnis els van una mica grans”, conclou Manrique.

‘La partida’ Teatre Romea (Hospital 51, Barcelona). Del 2 de juliol al 3 d’agost. De Patrick Marber. Direcció: Julio Manrique. Amb Ramon Madaula, Joan Carreras, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet, Oriol Vila i Andreu Benito