CINEMA
JOAN PONS

Joshua Oppenheimer: «Voldria ser el nen del conte d’’El vestit nou de l’emperador’»

Joshua Oppenheimer «Voldria ser el nen del conte d’’El vestit nou de l’emperador’» / AVALON Zoom

Tot i que la seva carrera va començar el 1995, Joshua Oppenheimer era un cineasta absolutament desconegut fins fa un parell d’anys. Llavors aquest director danès va presentar The act of killing i va ingressar, de cop i volta i com a membre destacat, al club dels grans documentalistes vius del nostre temps. Aquell film del 2012 sobre els botxins dels genocidis d’Indonèsia del 1965-66, que encara avui viuen amb total impunitat i sense un bri de remordiment, era tan creatiu com colpidor. The act of killing, no obstant, plantejava alguns dubtes morals: ¿era lícit donar tanta veu als membres dels esquadrons de la mort? ¿Acabava, d’alguna manera, Oppenheimer seduït pels monstres que retratava? ¿Existia una glamurització de la figura del botxí?

Tots aquests miraments ara es difuminen amb La mirada del silencio, la segona part d’aquest projecte sobre les seqüeles actuals de les massacres ordenades pel president Sukarno als anys 60. Aquesta vegada, els protagonistes centrals són les víctimes d’aquell terrible episodi històric. La mirada del silencio, doncs, és el contraplà de The act of killing.

¿ La mirada del silencio és realment la segona part de The act of killing o es pot veure perfectament sense conèixer l’altre documental?

Jo crec que s’han de veure els dos per tenir una visió total dels fets. Si només en veus un, llavors la teva percepció és parcial i pot ser equivocada. Ara bé, tant és si comences per una pel·lícula o comences per l’altra. Només hi ha una excepció: si ets d’Indonèsia, has de començar per The act of killing. La meva intenció amb aquella pel·li era ser com el nen del conte d’El vestit nou de l’emperador : denunciar un present que tothom dóna per bo i no és així. No volia descórrer una cortina per ensenyar un malson del passat: volia assenyalar que el malson és precisament que hi hagi una cortina al present! En aquest sentit, doncs, The act of killing funciona millor com a estratègia de xoc: fa obrir més els ulls i qüestionar tot el que t’envolta. Aquesta sacsejada buscant la reflexió crítica, òbviament, no pot ser la mateixa per a una persona que veu un documental que parla del seu entorn i dels seus veïns que per a un altre espectador que viu a l’altra punta del món.

I per a tu? ¿Era més fàcil començar pel documental dels botxins o pel de les víctimes?

Doncs tot i que pràcticament les vaig rodar al mateix temps, si no hagués fet una mica abans la pel·lícula dels esquadrons de la mort dubto que hagués pogut acabar fent també l’altra. De fet, l’Adi, el personatge més o menys principal de La mirada del silencio, ja m’ho va dir: “Comença primer guanyant-te la confiança dels botxins perquè molts dels responsables del genocidi encara ocupen posicions de poder a Indonèsia, i si no els entrevistes abans a ells tindràs problemes”. I era cert: durant les primeres setmanes de filmació vam tenir molts entrebancs burocràtics absurds i fins i tot vaig rebre alguna amenaça de mort. Així que vam haver d’alterar l’ordre del calendari de rodatge. I va funcionar! Ens vam guanyar la confiança dels botxins. De fet, podria dir, fins i tot, que alguns d’ells ara es consideren “amics meus”. No sé si van acabar d’entendre la pel·lícula, però és cert que ens escrivim mails de manera més o menys regular.

¿Fins a quin punt és significatiu que aquest personatge, l’Adi, a més de tenir diverses víctimes del genocidi a la seva família, sigui també un optometrista?

En principi va ser una casualitat que, a la llarga, va acabar funcionant com una gran metàfora dels dos films. Són dues pel·lícules que volen corregir, curar i millorar la mirada sobre el nostre entorn. Molts aspectes de la realitat que estem acostumats a veure de manera borrosa, després de veure aquests documentals, haurien d’aparèixer davant nostre de forma molt més clara.

Hi ha una cita de Jean-Luc Godard, que no sé si és una boutade de les seves, que diu que “un documental parla dels altres i una ficció parla d’un mateix”. Hi estàs d’acord?

Doncs... de cap manera! De fet, el mateix Godard, que ignoro en quin moment de la seva carrera ho va dir, tampoc hauria d’estar-hi. Hi ha pel·lícules seves, com Weekend, que parlen dels altres i alhora parlen d’un mateix. Qualsevol pel·lícula, si té un mínim d’interès, és així, ja sigui documental o ficció. Una pel·li té sempre una part de mirall: has de ser capaç de veure la teva pròpia imatge en la imatge d’un altre. El fet de veure cinema és un exercici que ens hauria de fer millors com a persones: més empàtics i comprensius amb la resta d’éssers humans, encara que siguin tan menyspreables com un botxí. Gràcies al cinema hem de ser, com a mínim, capaços d’arribar a entendre el perquè dels seus actes.

¿Fins a quin punt va ser important per a tu comptar amb valedors com Errol Morris o Werner Herzog, dos dels grans documentalistes de la història, que acredites com a productors?

Herzog, concretament el seu film L’enigma de Gaspar Hauser, va ser la persona que va fer que volgués dedicar-me al cinema. Així que quan va començar a promocionar, entre cometes, The act of killing abans que s’estrenés va ser un gran orgull. Això d’una banda. De l’altra, la seva popularitat va aconseguir que arreu del món la gent volgués veure un documental de gairebé tres hores sobre uns fets històrics que no coneixien, d’un país que tampoc coneixien i dirigit per un cineasta també desconegut. Errol Morris va ser més important a posteriori: va organitzar moltes projeccions del documental amb xerrades posteriors al marge de l’exhibició purament comercial en sales. Si no les hagués organitzat ell, potser el film no hauria cridat tant l’atenció. |