ESCENES
BELÉN GINART

Jordi Casanovas: “El teatre sembla poc important, però té un poder descomunal”

Jordi Casanovas tanca la trilogia sobre la identitat catalana amb ‘Vilafranca’, un muntatge de gran format que narra el desmembrament d’una família i que s’estrena al seu poble natal.

Jordi Casanovas  “El teatre sembla poc important,  però té un poder descomunal” / RUTH MARIGOT Zoom

Vilafranca tanca la teva trilogia sobre la identitat catalana. On poses el focus en aquesta obra?

Una història catalana es fixava en les fronteres, aquelles zones que no formen part de la identitat oficial d’un país. Pàtria observava la identitat oficial, en el món de la política i la història. Vilafranca va a aquest primer nucli social que és la família, la societat més petita possible, per veure com funciona.

Quin és l’argument de Vilafranca?

És festa major i tota la família es reuneix per dinar en una de les seves escasses trobades anuals. El pare de família, pal de paller i el que assumia totes les responsabilitats, té una malaltia degenerativa. I això passa en un moment complex, en què la família ha de decidir sobre unes terres que s’han revaloritzat.

Quines postures s’enfronten en aquesta família?

Hi ha personatges que estan més a favor d’una certa conservació del patrimoni i de les tradicions, i d’altres partidaris de treure el màxim profit de la terra, sigui en vinya o fent-hi naus industrials.

Quin és el to de l’obra?

És complicat, diria que és un drama amb tocs d’humor. Totes les converses que embolcallen el dinar de festa major, sobre política o sobre castells, són divertides, però els personatges estan vivint un drama que és el desmembrament de la família.

A l’hora de fer-la, ¿t’ha condicionat d’alguna manera el fet que tu siguis de Vilafranca del Penedès i que l’obra se situï i s’estreni allà?

No, perquè el projecte era anterior, és una feliç coincidència que hi hagués la capitalitat cultural i hi hagin volgut participar, però no hi havia cap necessitat d’estrenar-la allà. És una obra independent i ja tenia aquest títol des de fa anys.

Per què has esperat tant a estrenar-la?

Sabia que en algun moment havia de fer aquesta obra absolutament local, però calia esperar el moment adequat, i ara havia arribat. He sigut pare fa poc, i d’alguna manera et preguntes com eres de petit, t’interrogues sobre què et van transmetre les generacions passades i què transmetràs tu.

És una obra de gran format.

Jo tenia la sensació que pels temps teatrals que corren el projecte encara hauria d’esperar uns anys a poder-se estrenar. Però amb el Carles Manrique, el productor executiu, se’ns va acudir la bogeria de proposar-ne la coproducció als sis teatres que conformen la xarxa de Teatres Amics i vam tenir la sort que van dir que sí, malgrat no haver fet mai res semblant.

Vau impulsar una nova fórmula.

Es tracta d’això, d’inventar noves maneres i no tancar-te amb les dues portes que hi ha. Que només hi ha dues portes? Doncs inventem-ne una altra!

Des que et vas desvincular de la Sala Flyhard tens força presència a Madrid, amb èxits com Ruz-Bárcenas.

Sí, quan vaig veure que tenia més disponibilitat vaig començar a picar a portes a Madrid, on pràcticament no em coneixien, i la sort és que se’n van obrir moltes. Ruz-Bárcenas m’està donant moltes satisfaccions; hi ha també Un hombre con gafas de pasta, que ara torna al Teatro Lara, i un Romeu i Julieta que es titula Hey boy hey girl que fa la Joven Compañía en un muntatge extraordinari.

Aquí veurem també el teu Idiota, amb Anna Sahun i Ramon Madaula.

Sí, comença la gira al març i a l’abril arribarà a la Sala Muntaner. És un thriller de comèdia negra més habitual en la meva trajectòria que té molt mala llet.

En què més treballes?

Hi ha un projecte que m’agradaria tirar endavant, Pujol president, una obra gairebé èpica sobre Jordi Pujol. La seva història ja s’ha acabat i ara la podem tornar a explicar. Jo vaig néixer el 78, vaig viure més de 20 anys amb la seva presidència. El seu llegat moral va marcar tota una generació i, dit amb tot el carinyo, crec que li hem de passar factura.

És una de les funcions del teatre?

El teatre sembla poc important, però al cap i a la fi té un poder descomunal perquè és més potent que la història. Ara s’han recuperat els ossos de Ricard III i hi ha una comissió que intenta esborrar el mite que fos tan malvat com el va pintar Shakesperare, però Ricard III sempre es recordarà com el personatge de Shakespeare. |

‘Vilafranca’, de Jordi Casanovas. Amb Marta Angelat, David Bagés, Vicky Luengo, Àurea Márquez. Teatre Cal Bolet (Vilafranca del Penedès). Del 19 al 22 de febrer (i gira per la xarxa de Teatres Amics)