Joe

A primer cop d’ull, Joe sembla un d’aquells films previsibles que ho aposten tot a la força arquetípica dels seus personatges. Quan veiem junts en pantalla el veterà Nicolas Cage (en el seu paper més sobri en anys) i l’emergent Tye Sheridan (el nen de L’arbre de la vida i Mud ), sabem que a través del seu vincle aquestes dues ànimes en pena trobaran l’esperança o la redempció. Una història d’afecte i violència sorgida de la ploma de Larry Brown, emblema de la literatura del sud nord-americà. Amb aquests ingredients, un director amb poca personalitat podria haver fet un film gris i convencional, però David Gordon Green injecta a la recepta suggeridores dosis de lirisme i verisme -els personatges secundaris estan interpretats per actors no professionals-. Gordon Green no s’ha convertit en el nou Terrence Malick, com prometien les seves primeres pel·lícules, però la seva sensibilitat heterodoxa i el seu interès per les narracions en fuga el mantenen allunyat d’aquella seguretat que acostuma a pansir la imaginació dels cineastes.