Jobs

Per si les cues a les botigues d'Apple no fossin prou llargues i el discurset motivacional que el profeta va fer a Stanford no s'hagués socarrat prou a YouTube, Hollywood contribueix a la santificació de Steve Jobs aportant una pel·lícula del seu gènere més mitificador: el biopic . Si abans el cinema dedicava aquestes beatificacions a, grosso modo , artistes, prohoms de la història o estrelles de l'espectacle, ara es fixa en un empresari triomfador perquè aquest perfil és el que també s'idealitza en la realitat. Això sí, almenys la pel·lícula té un punt honest i no veu Jobs com un artista o un revolucionari que va canviar el món: el tractament del personatge és el d'un geni visionari, sí, però dels negocis. El problema de dedicar dues hores de metratge a un emprenedor i el seu calvari fins a arribar a convertir la seva empresa en la més ben valorada del món és que és... avorridíssim. Perquè el film segueix la cronologia de la història d'Apple des de la descripció dels fets més planera i ensopida. De junta d'accionistes a junta d'accionistes i tiro perquè em toca. O sigui: una llauna.