Joan S. Luna: “Les portades del ‘MondoSonoro’ són un reflex dels últims 20 anys”

Sidonie, Love of Lesbian, Standstill i Dorian. Què creus que representen i per què els heu escollit per al concert del 20è aniversari del MondoSonoro

Perquè la trajectòria de tots ells ha anat d’alguna manera lligada al Mondo,i quan han sigut portada ha coincidit sempre amb un pas important en la seva carrera. Tots quatre tenen una trajectòria una mica paral·lela a la nostra. Als seus inicis, Dorian i Sidonie fins i tot van portar la seva maqueta personalment a l’oficina, i han anat lluitant fins que la gent se’ls ha pres seriosament. Nosaltres també vam començar amb 16 pàgines mal maquetades i més mal escrites, amb un to molt de fanzine, i de mica en mica el Mondo ha anat creixent i s’ha acabat convertint en el projecte més seriós i respectat que és ara mateix.

Seguiu connectant amb la gent jove d’ara, tot i que vosaltres ja no ho sou tant perquè teniu 20 anys més.

Ha sigut relativament fàcil, perquè hi ha un sector de la crítica que no fa gaire cas als hypes, grups que agraden a la gent jove i que a mi també m’agraden, no perquè hagin de passar a la història, sinó perquè les cançons són guais. Donem més importància a alguns grups nous que a segons quines llegendes. És el cas dels Alt-J, la nostra última portada. Quan els grups nous comencen a tenir repercussió intentem reflectir-ho, com ara hem fet amb Royal Blood o fa un temps amb Crystal Fighters, quan érem l’única revista seriosa que parlava bé d’ells. O com vam fer en casos com Kakkmaddafakka i Foster the People, el tipus de grups mitjançant els quals la gent jove acaba entrant en altres coses.

La plantilla de redactors també s’ha anat renovant, oi?

Sí, del principi ja no queda gairebé ningú, però tenim una part força important de redactors de vint-i-pocs anys. Potser no tenen el background necessari per parlar de llegendes, però estan molt preparats per parlar de l’actualitat.

¿Assumiu riscos a l’hora d’apostar per segons quines portades?

Sí, alguna vegada hem apostat per algun grup que després ha sigut una mica bluf. Però el que més m’ha fastiguejat és quan algun grup, sobretot estatal, no ha aprofitat la portada per esforçar-se més i s’ha quedat esperant que l’anessin a buscar. Això és perdre una oportunitat, perquè és molt difícil tirar endavant en la música pop i rock d’aquest país.

Què creus que ha representat el MondoSonoro

Com a revista d’actualitat hem sigut un reflex del que ha anat passant en cada moment. La segona meitat dels 90 va ser el boom del hardcore melòdic i de l’ indie pop, després va venir el nu metal, després l’ americana comercial, després l’electrònica de masses com The Chemical Brothers o The Prodigy, després una segona onada de tots els grups britànics com els Arctic Monkeys, Franz Ferdinand... Tot això ho pots seguir a través de les portades del Mondo.

Quina funció consideres que té l’edició de Catalunya de la revista MondoSonoro

Queda diluïda perquè cadascú només veu la seva edició local, però a nosaltres ens serveix molt per treure grups més petits que encara no podem posar en l’edició estatal. En els últims números he parlat de grups de punk i hardcore de nova generació, com els Rot, un grup de Girona estil Black Flag, que toquen en cases ocupades i no apareixen als mitjans. Jo aprofito l’edició de Catalunya per donar un cop de mà a aquest tipus de grups, en comptes dels que ja apareixen a tot arreu. Pel que fa a grups grans com Mishima, Manel, etcètera, aquests apareixen a l’edició estatal.

¿Tens prou perspectiva per saber què ha manat en la música dels 2000?

No ho tinc clar, però crec que és fruit del boomdel rock alternatiu dels anys 90. Just abans, la gent escoltava gèneres molt concrets, la música era una mica de tribus urbanes. A partir dels 90 tot es comença a combinar i això és el que dóna sentit a una revista com el MondoSonoro. Penso que des dels últims 15 anys la gent escolta coses molt diverses. A més, el background dels músics és cada vegada més gran, ja tenim set dècades [de rock] al darrere i per això també és molt difícil fer alguna cosa que no s’hagi fet abans. L’important és que la personalitat dels artistes es vegi dins de les cançons. Com Bon Iver, que fa el que podria haver fet molta altra gent, però és la seva personalitat el que dóna valor a la seva música.

MondoSonoro. 20 años escribiendo de música. Dorian + Love of Lesbian + Sidonie + Standstill. Divendres 10. 20 h. Entrades exhaurides Sala Razzmatazz (Barcelona)