CRÍTICA DE CINEMA
EULÀLIA IGLESIAS

Jimmy’s Hall

*** Direcció: Ken Loach. Guió: Paul Laverty. 106 minuts. Regne Unit (2014). Amb Barry Ward, Simone Kirby, Andrew Scott, Jim Norton, Brian F. O’Byrne. Per als que creuen que sense ball no hi ha revolució

A Ken Loach li prova Irlanda. En la seva segona incursió en el passat de l’illa maragda després d’ El viento que agita la cebada, el britànic du a terme una defensa del ball com a forma de militància política o, si es vol, del necessari aspecte lúdic de qualsevol activisme social. A partir de la figura històrica de James Gralton, Loach elabora un film d’aires clàssics amarat de l’encant de la Irlanda rural i la vitalitat de les danses, una calidesa més difícil de trobar als seus films ambientats a la Gran Bretanya contemporània. Com és marca de la casa, els personatges responen a arquetips sense matisos i se situen en bàndols clarament diferenciats: el terratinent i l’Església opressors en un cantó, el poble que lluita per la llibertat a l’altre. El film se situa als anys 30, una època de crisi que propicia la lectura en present de les accions i reivindicacions dels personatges. En la seva dignificació de les lluites obreres, però, Laverty i Loach es passen de frenada. Deu ser la primera pel·lícula ambientada a Irlanda en què les classes populars no tasten ni una gota d’alcohol.