CINEMA
PAULA ARANTZAZU RUIZ

Jacques Audiard: “Els delinqüents dels suburbis han vist totes les pel·lícules de mafiosos”

Entrevista al director del film guanyador de la Palma d'Or de l'últim Festival de Canes, 'Dheepan', que s'estrena ara

Jacques Audiard. / VÉRTIGO FILMS Zoom

Dheepan és la història d’un home presoner de diverses guerres, un excombatent tàmil que fuig amb un passaport fals i una família falsa des de Sri Lanka fins a França, on troba feina com a porter en un violent suburbi de París. ¿Com s’aconsegueix oblidar l’horror de la guerra per acabar netejant els replans de l’extraradi parisenc? Aquestes qüestions rellevants que es planteja Dheepan van valer a Jacques Audiard la Palma d’Or en l’últim Festival de Canes, un premi que se li resistia després d’haver-hi participat tres vegades. Finalment, li va arribar amb aquest llargmetratge que hibrida gèneres cinematogràfics però que manté els trets d’autor del cineasta.

¿Comptar amb actors no professionals com Antonythasan Jesuthasan el va ajudar a aconseguir el seu objectiu?

No és que no fossin professionals, però la seva manera d’actuar no té res a veure amb els nostres estàndards. És molt més flexible. Amb uns diàlegs molt escrits i rígids els actors s’haurien perdut.

Per què el seu protagonista és un guerrer tàmil i no va escollir un personatge de l’àmbit francòfon?

Precisament no volia que el protagonista fos d’un país francòfon. Per tant, eliminava de l’equació l’Àfrica del Nord i el Sud-est Asiàtic; descartant, vaig descobrir un dia Sri Lanka i aquesta guerra que a França era pràcticament desconeguda. No sortia a les notícies i només la BBC en donava informació. Això m’interessava: m’inquietava no saber res de tot aquest sofriment.

La gent de la meva generació coneix el conflicte tàmil per la cantant M.I.A., filla d’un combatent de la zona.

És filla d’un cap dels Tigres [Tigres d’Alliberament de Tamil Eelam]! Té una bellesa increïble. La vaig conèixer a Londres perquè és la xicota d’un amic i només veure-la vaig pensar que era molt bonica. Una princesa.

Tornant a la pel·lícula, el retrat que Dheepan mostra de França no és gaire agradable. Més aviat sembla violent i antipàtic.

No hi estic d’acord. A la pel·lícula els nens van al col·legi, les institucions acullen Dheepan i la seva família. No arriben al millor lloc del món, però és que la pobresa és violenta i la gent sense recursos pateix. Ens agradaria que els pobres visquessin com els burgesos, però no això no passa.

El naturalisme en el seu cinema és sempre molt brutal. ¿Com treballa aquestes qüestions?

De tant en tant em diuen que en les meves pel·lícules fujo dels estereotips, però jo crec que els utilitzo sempre. A Dheepan fabrico aquest suburbi on regna la violència, on els nens al matí van a l’escola i a la nit es transformen en narcotraficants, però a la realitat mai trobaràs un lloc així. I en aquest sentit, em fascina la idea i el poder de la versemblança del cinema.

Llavors, ¿què troba en el noir que li permet vehicular diferents històries i realitats?

Com a espectador, el noir és un gènere que sempre m’ha marcat, és un codi narratiu que enganxa i com a creador gaudeixo molt amb aquestes històries. Avui, però, m’interessa més la barreja, crear híbrids, canviar la forma de les coses fins que en un moment donat ja no puguis donar-hi un nom. I tot i que això que diré forma part d’un altre debat, crec que té força relació amb la pregunta: ara mateix estem vivint una època en la qual la imatge s’ha integrat completament en la realitat, com si fóssim en una segona era i la realitat fos cinematogràfica. Quan parles amb delinqüents dels suburbis, t’adones que han vist totes les pel·lícules de mafiosos. En el rodatge de Dheepan no calia que els dirigís perquè ells ja sabien com fer-ho. Per tant, crec que aquesta idea d’hibridació que t’explicava també opera en aquest nivell: en l’assalt de la imatge sobre la realitat.

¿Com va aconseguir articular els diferents gèneres pels quals es mou la pel·lícula?

Aquesta metamorfosi del gènere forma part del projecte formal de la pel·lícula. La sinopsi de Dheepan és molt senzilla: ells arriben, miren d’integrar-se en la societat, s’estimen, hi ha una lluita i ja està. Però la meva idea era crear una cinta que avancés a la velocitat dels personatges, que anés canviant de forma i gènere al mateix temps que la vida dels protagonistes: és una pel·lícula de guerra, també és cinema social, de xulos de la banlieue i també una pel·lícula d’amor.

No resulta fàcil per a l’espectador moure’s d’un gènere a l’altre en un mateix film.

Hi ha pel·lícules en les quals sempre saps en quin gènere et trobes, quin és el to, en el sentit musical del terme. Durant el rodatge de Dheepan fins i tot jo de vegades no sabia on em trobava.

A D’òxid i os ja va experimentar amb la fusió de gèneres.

En aquell film vam unir dos relats i va ser un melodrama molt escrit, amb molts canvis d’humor i estats d’ànims. Dheepan no hi té res a veure: volia que fos tot el contrari, un film més voluble. M’agrada que la pel·lícula avanci gràcies a aquests canvis de forma, com si ens expliquessin totes les vides del protagonista. |