Isla bonita

L’illa del títol no és la de Madonna sinó Menorca, més que una localització en la nova comèdia de Fernando Colomo. El director interpreta una versió d’ell mateix en aquest film sobre un madrileny en crisi professional i sentimental que intenta desconnectar uns dies al Mediterrani. La pel·lícula vol impregnar-se dels aires de calma, bellesa i llibertat de l’illa. Per això es desempallega de la cotilla d’un guió tancat i una producció fèrria, i obre les portes a la improvisació. Colomo arma així una de les seves típiques comèdies d’embolics sentimentals amb personatges de dues generacions on es fa notar més que mai la influència de Woody Allen, però també la seva connexió amb nous cineastes en principi més heterodoxos de l’anomenat otro cine espanyol com Jonás Trueba. El to fresc, honest i una mica autoparòdic d’Isla bonita facilita la seva empatia automàtica amb l’espectador. Però també s’hi troba a faltar més solidesa cinematogràfica i aquella capacitat incisiva dels guions d’Allen, que li impedeixen caure en la complaença fàcil pel que fa al dibuix de personatges. |