CINEMA
XAVI SERRA

Isabel Coixet: “Per fer comèdia es necessita un talent que jo no tinc”

Mi otro yo és la primera incursió de la cineasta catalana en el gènere del terror

Isabel Coixet fa una pausa en el seu últim rodatge per atendre l’ARA. La directora és a Tenerife en plena producció del seu nou drama, Nobody wants the night, protagonitzat per Juliette Binoche, i té inèdita encara Learning to drive, que va rodar l’estiu passat a Nova York. Però ara toca parlar del drama sobrenatural Mi otro yo -la primera incursió de la catalana en el gènere del terror-, en què una adolescent (Sophie Turner) sospita que té una doble que li vol fer la vida impossible. ¿Un film d’Isabel Coixet que es podria programar a Sitges? S’han vist coses més rares. Però no gaires.

Sempre has dit que t’agradaria provar sort fora del melodrama i dirigir alguna comèdia. Però em sembla que ningú s’esperava de tu un film de terror.

Terror, terror... Per mi és un thriller psicològic, però vaja, sí. Arriba un moment en què tots els directors sentim la necessitat de fer alguna cosa diferent, sortir del nostre terreny. I a mi em venia gust tocar un gènere que m’agrada molt com a espectadora i veure què en sortia. Però és una incursió puntual, tampoc penso convertir-me d’un dia a l’altre en John Carpenter... Ja m’agradaria!

Dius que ets espectadora del cinema de terror... Quines són les teves influències en aquest gènere?

Jo sóc molt fan de Stephen King, un autor de vegades infravalorat. Quan han portat al cinema alguna de les seves novel·les, tot i que amb resultats desigual, sempre he trobat alguna cosa que m’ha apassionat. També m’agraden molt les pel·lícules de terror amb adolescents, perquè en l’adolescència és quan més vulnerables som a l’hora que ens passin coses i descobrim secrets del passat. I em fascinen pel·lícules com L’altre, de Robert Mulligan, la versió sueca de Deixa’m entrar o la Carrie, de De Palma.

Sophie Turner, la protagonista, és la Sansa de Joc de trons. ¿La vas conèixer a través de la sèrie?

No, el càsting es va fer abans de l’èxit de la sèrie. Jo només havia vist mig episodi. La Sophie era una més de les actrius que van venir al càsting, però em va sorprendre el cos de dona que té en una cara tant de nena. Té una força sorprenent i penso li espera un gran futur, perquè té les coses molt clares. El que passa és que, com tots els actors lligats a una sèrie d’èxit, té un contracte molt llarg, fins al 2017, i no sé com compaginarà totes les pel·lícules que li estan oferint ara.

Per cert, ¿ets seguidora de Joc de trons o d’alguna altra sèrie actual?

Joc de trons no m’interessa. M’agrada molt Girls, de Lena Dunham. I també em va agradar Top of the lake, de Jane Campion. El meu problema amb les sèries és que no m’enganxo. Miro un parell d’episodis i no tinc ganes de mirar-ne més. De tant en tant miro algun capítol de 24 o Mad men i prou, però en general m’agraden més les històries que no s’allarguen fins a les 50 hores.

A Mi otro yo tornes a coincidir amb Leonor Watling, que apareixia a Mi vida sin mi.

La Leonor és una dona fantàstica que m’agrada tenir a prop, la considero un talismà. Després de rodar Mi otro yo tambè m’agradaria repetir amb la Sophie i amb Rhys Ifans. El Rhys potser no està gaire valorat perquè sempre fa comèdies, però a mi em sembla un gran actor i un tipus molt versàtil que es pot moure en diferents registres.

Per cert, què li passa a Jonathan Rhys-Meyer amb els escots masculins? Per què porta els colls tan oberts?

[Rialles.] Tens tota la raó. I et juro que el vaig intentar convèncer que no els portés, però va ser impossible. Però també et dic que el que volia era portar encara més escot. No ho sé, té alguna mena de fixació amb aquest tema, però ja ho tractaran ell i el seu terapeuta.

¿T’has tret l’espina del terror amb Mi otro yo o t’han quedat ganes de repetir?

Haig de dir que després de Mi otro yo m’han ofert algun projecte de terror, però em sembla que el meu futur no anirà per aquest camí. Tinc dos guions al damunt de la taula, però tinc altres coses que m’interessen més.

I la comèdia de la qual fa tants anys que parles? No t’animaràs a fer-la mai?

M’encantaria, seria molt feliç de fer el meu Zoolander, però em sembla que per fer comèdia es necessiten unes eines i un talent que jo no tinc. Per fer comèdia has de valdre. És com ser actor, has de portar-ho a dins. Així i tot, haig de dir que la pel·lícula que vaig rodar l’any passat a Nova York, Learning to drive, és gairebé una comèdia. És la història d’un un taxista sikh (Ben Kingsley) i la dona a qui ensenya a conduir (Patricia Clarkson). És un relat d’amistat.

Això de la crisi del cinema no fa per tu. Estrenes pel·lícula, en tens una d’inèdita i ja n’estàs rodant una altra.

Ja, és veritat que sembla que no m’afecti, però és casualitat. Avui dia el cinema va molt a poc a poc i les pel·lícules triguen molts anys a produir-se, així que treballes en paral·lel en diversos projectes. Ara n’han coincidit dues o tres en el temps, això és tot. Però també influeix molt que totes siguin coproduccions internacionals. Ara mateix, l’única sortida que veig per tirar endavant una pel·lícula és tenir capital i finançament de fora.