MÚSICA
YERAY S. IBORRA

Isaac Ulam: “Tenim por de l’amor absolut, por de la mort, por de viure”

‘Ratpenat’ (Bankrobber, 2016) és el tercer disc de l’artista blanenc, i també és l’animal esmunyedís que viu amb poca llum i es reclou, com Ulam fins fa uns mesos, abans de sortir de la cova

Isaac Ulam. / JAVIER CALVETE GARCÍA Zoom

A les mans encara hi tens restes de pintura...

Ara mateix la majoria del temps el dedico a pintar. Tot i que no ho he deixat des dels deu anys, quan vaig començar a agafar colors.

Els colors de les mans són similars als de la portada del disc.

He creat un personatge, i l’he vinculat als colors dels meus quadres. M’agrada pintar-me. A l’hora de gravar el disc, també anàvem tots pintats. Era com un ritual: apagàvem el llum, tapiàvem les finestres perquè semblés de nit i hi posàvem un estroboscopi.

Per què us pintàveu?

Era divertit. També hi havia robes i perruques que havia agafat de les escombraries. Quan fas un disc pots anar vestit del que vulguis. Aquell espai és teu, no sembles ridícul. A mi no m’agrada disfressar-me el dia de Carnaval, però sempre ho he fet quan no tocava... Si veig una peça de roba i m’atrau, me la poso.

¿Es pot viure de la pintura i de la música?

Mira, ara faré 38 anys, i he treballat de tot: manobre, professor de ioga, massatgista... També tenia un terreny amb cavalls amb el meu pare on venien els gitanos i fèiem tripijocs. Visc amb molt poc, jo.

Has tornat a la psicodèlia, al trash, i al punk.

Als 14 anys vaig començar a compondre temes meus i ho vaig combinar amb la realització audiovisual; fins i tot unes peces meves van ser seleccionades al Festival de Sitges del 2004. I ara torno a escoltar la música de joventut: Black Flag o Minor Threat. M’ajuda molt a treure la part visceral: pinto i pinto, toco i toco. Com si fes dansa clàssica: aixeco les cames... i m’elevo. Aquest disc també és una elevació.

El disc és tal com raja… Hi ha enregistrades les desafinacions, fins i tot.

Perquè es va gravar en directe, com els Rolling Stones. Amb un multipistes dels setanta. Un, dos tres… I vinga! El que m’agrada de la música és l’ara i aquí.

Què és Ratpenat, més enllà del disc i d’una bestiola no gaire afavorida?

És un monstre intern, com Crist o Buda. La dualitat. Hi ha qui en diu Satan, jo en dic por... O ratpenat; aquest monstre guia el disc, perquè es va apoderar de mi els 20 anys que vaig ser addicte.

Addicte?

A les drogues. I n’he fet un disc, de l’experiència. El ratpenat és això: la cova, sortir-ne i, amb molt poca llum, sobreviure. El comiat de l’últim tema simbolitza que ja està, que el temporal ha passat d’una vegada. Per fi. Per això la versió de Leonard Cohen que parla de l’heroïna. Per això el missatge d’autosuficiència: has d’estar preparat per si una senyora cau a terra, poder-la aixecar. No es pot badar, hi ha massa mentida i ignorància en aquest món, i voler-te autodestruir perquè no la vols veure… La felicitat s’aconsegueix amb la sobrietat.

El traspassat Manolo Tena deia: “Vaig confondre la droga amb la revolució”.

L’evasió es multiplica, amb la droga. La felicitat és l’absència de patiment, i això és un treball interior. El més fàcil és amagar-te rere alguna cosa que no et deixa ser tu. Drogat estàs alterat, i això et fa vulnerable.

¿Algú que ha viscut el trànsit sintètic, com viu la música després?

La droga és un salt. Un salt cap a l’elevació. Però adulterat. I el després és molt dur. Perquè no saps què fer (tot el que has fet sempre, ho has fet alterat). No saps per on començar a viure, tens massa temps i claredat. Aleshores és quan ve la neteja i t’ho passes malament.

Què has après d’aquest periple?

Som víctimes de la ignorància, del desig, de la possessió. I això ens fa esclaus… Tenim por de l’amor absolut, por de la mort, por de viure. S’ha de tallar el que està podrit, si no no podrem evolucionar espiritualment. Aquest és el llegat, el que he après; per això considero Ratpenat el meu disc més sincer i íntegre… No m’amago del que sóc.

Encara que el disc parli de dimonis personals, també té alguna cosa de col·lectiva: Un únic foc, per exemple.

Sí, canvia per dins i després... Fem-ho entre tots. Estic cansat d’escoltar discos amb cançons de trenta segons en què tot és hipocresia: sembla que tothom visqui bé. Som animals, animals engabiats: podem fer una gravadora així de petita [toca l’aparell] però som incapaços de fer el més mínim -sense que sigui egoista- pel que està al costat. La gent se’n vol anar a l’Índia i després no mira el veí, perquè no té empatia. I no, tot té una connexió directa amb tu: aquella dona gran podria ser la teva àvia, aquell el teu fill… Però no ens hi veiem reflectits perquè no volem mirar. |