JAMES RHODES No sembla un concertista de clàssica. Seu al piano en texans, vambes, barba de dos dies i du el nom de Serguei Rakhmàninov tatuat al braç. La seva figura desmanegada amaga terribles cicatrius que va explicar a Instrumental. Memorias de música, medicina y locura (Blackie Books, 2015), una biografia prematura marcada pels abusos que va patir de petit. Aquesta infància tràgica va dur Rhodes pel camí de l’autodestrucció, fins que es va reconciliar amb la vida gràcies a la música. Bach, Beethoven, Liszt, Brahms, Chopin... Tots ells s’han convertit en el seu gran motiu per llevar-se cada dia. Ara és un concertista famós, sobretot al Regne Unit, i ja comença a ser-ho aquí. Un pianista en guerra amb els convencionalismes associats a la clàssica que, segons ell, contribueixen a perpetuar el gueto i allunyen la música de la gent. “Tant de bo els pianistes que vaig veure de petit ens haguessin parlat al públic. La idea que Kissin, Zimerman o Richter haguessin explicat per què havien decidit tocar una determinada sonata de Beethoven és tan guai que no m’ho puc ni imaginar”, diu al llibre. Ell és guai i ho farà al Primera Persona i al Sónar.
