CINEMA
MANU YÁÑEZ

Hollywood està dirigit per agents i advocats

Llegenda viva del New Hollywood dels anys 70, William Friedkin s'erigeix en un testimoni privilegiat de l'evolució del cinema nord-americà. Amb 'Killer Joe', que es veurà a Phenomena Première el dijous 21, l'autor de l''Exorcista' s'endinsa en una Amèrica profunda marcada per l'avarícia i la violència.

Hollywood està dirigit    Per agents i advocats Zoom

Killer Joe és una pel·lícula estilitzada. Com confecciona la identitat visual dels seus films?
Mai utilitzo storyboards . Faig servir la imaginació i l'instint. Quan vaig acabar de llegir el guió de Killer Joe , ja tenia tota la pel·lícula al cap. Amb un guió tan bo com el de Tracy Letts no has d'inventar gaires coses. Intentes que la pel·lícula s'ajusti a la teva personalitat. Hi vaig afegir una escena de persecució que no era al guió.

¿I va aconseguir traslladar a la pantalla la pel·lícula que tenia al cap?
Això no ho aconsegueixo mai. Les pel·lícules sempre llueixen molt més al meu cap que a la pantalla. Tendeixo a imaginar pel·lícules perfectes [somriu irònicament], però al llarg de la història només n'existeixen poques, d'aquestes: Ciutadà Kane , Tot sobre Eva , El tresor de Sierra Madre o Fellini 8 1/2.

Vostè és famós per rodar pel·lícules en poc temps. Alguns actors l'han definit com un tornado humà.
Treballo amb actors que coneixen el seu ofici i no s'enreden amb ximpleries relatives a la psicologia dels personatges. Sempre els dic que imaginin que estan fent una obra de teatre i que només tenen una oportunitat per fer bé l'escena. Per a mi l'espontaneïtat és més important que la perfecció. Les úniques vegades que he hagut de repetir una escena ha estat sovint quan m'he equivocat en el càsting d'un actor. Per norma general, no descarto una presa si no és que la càmera cau a terra o un focus cau al cap d'un actor, per exemple [riu].

¿Li va costar convèncer Matthew McConaughey perquè fes un personatge tan fosc com el de Killer Joe Cooper?
No! Li va encantar el guió i va trobar que era una bona oportunitat per demostrar el seu talent actoral. A Amèrica sovint preferim les estrelles de cine als actors. Demanem a les estrelles que no actuïn, que siguin simples icones. Però el Matthew és un bon actor. George Clooney és una altra estrella que de tant en tant decideix actuar.

I com és la feina amb aquestes estrelles?
Primer em faig una idea de les seves limitacions actorals i després intento esprémer tot el seu potencial. Hi ha actors que necessiten que els tractis com nens, amb delicadesa. I n'hi ha d'altres que et demanen que siguis una espècie de tirà. A Killer Joe el paper més difícil és el de Gina Gershon, a qui colpegen i humilien de manera salvatge. Shakespeare mai va demanar a una actriu que llepés un os de pollastre col·locat a l'entrecuix d'un actor. En aquest context, la Gina em posava a prova contínuament per veure fins on m'atrevia a dur-la... I vaig decidir anar fins al final.

A Killer Joe reincideix en la idea de deixar fils oberts al final de la trama.
A les meves pel·lícules intento no alliçonar l'espectador. Mai li dic què o com ha de pensar. A la seva dolça manera, els meus films són obres d'entreteniment. ¿Per què es demanen respostes al cinema quan n'hi ha tan poques a la realitat? El cinema ha de fer preguntes i crec que Killer Joe ens interroga sobre la part més fosca de la nostra naturalesa. Intento fer pel·lícules amb finals oberts perquè així funciona la realitat, excepte quan parlem de la mort.

A Killer Joe vostè torna a representar la violència i la sexualitat de manera explícita.
Crec que hi ha altres directors que haurien estat encara més explícits. Em semblava natural que el personatge de la Juno Temple aparegués nua i ella hi va estar d'acord. En aquest sentit, no tinc problemes a l'hora de retallar escenes per aconseguir una qualificació per edats que permeti que la pel·lícula arribi a més públic. Això sí, sempre que els talls que em demanin siguin raonables. Quan vaig enviar L'exorcista (1973) a l'oficina de qualificacions, el cap de la comissió em va trucar per felicitar-me per la pel·lícula i em va dir que havien decidit atorgar-li una R (els menors de 17 hi han d'anar acompanyats) en lloc d'una X. Em va assegurar que tots dos rebríem un munt de queixes, però que el patiment valdria la pena. Anys després, vaig veure A la cacera (1980) al costat de Richard Heffner, el nou cap de la comissió, un home conservador. Quan es van encendre els llums, el vaig mirar i estava tot vermell; s'havia tret l'americana i suava com un porc. Aleshores, Jerry Weintraub, el productor de la pel·lícula, que era com un còmic de Las Vegas, li va preguntar alegrement: "Bé, què t'ha semblat la pel·li, Dick?" I l'home va contestar: "Jerry, és la pitjor pel·lícula que he vist en tota la meva vida! No hi ha prou X a l'abecedari per qualificar-la!"

Però va acabar aconseguint la qualificació R, oi?
Sí, després de retallar uns 12 minuts de trama i 40 d'escenes de trobades homosexuals explícites protagonitzades pels autèntics membres d'un club nocturn d'orientació gay. Tot aquell material va desaparèixer. Forma part del Sant Grial perdut de Hollywood, juntament amb el final original d' Els magnífics Amberson d'Orson Welles [somriu irònicament].

Si compara el Hollywood actual amb el dels anys 70, quina és la diferència principal?
Als anys 70 la indústria estava dirigida per productors que estimaven el cinema. Molts d'ells havien treballat com a guionistes. Avui Hollywood està dirigit per agents i advocats que mai han cantat, ballat, actuat, explicat una història o fet un truc de màgia. Tenen una mentalitat d'homes de negocis, allunyada de la vocació artística que guiava la gent que va fundar Hollywood i els que manaven quan jo hi vaig arribar. Comprenien els mecanismes del cinema i els pressupostos dels films estaven controlats. Casablanca es va fer per menys d'un milió de dòlars. French connection (1971) la vam fer per un milió vuit-cents mil. En principi, l'havíem pressupostat per un milió cinc-cents mil, i els productors gairebé em van matar quan es van assabentar de l'increment. Avui aquestes xifres són el que gasten en el càtering d'una gran producció.