Història de la meva mort

De ben segur que molts espectadors encara no saben com entrar al cinema d'Albert Serra. I no deu ser perquè el director de Banyoles no obri cada vegada més portes. Història de la meva mort, en aquest sentit, presenta una multiplicitat d'entrades que permeten entomar el film (i gaudir-ne) de moltes maneres i molt diferents, un fet que potser no passava a les pel·lícules anteriors de Serra, Honor de cavalleria i El cant dels ocells, molt més exigents i tancades estilísticament. Qui vulgui prendre's aquest film com un assaig sobre la transició del segle de la Il·lustració i el llibertinatge (s. XVIII) al segle del romanticisme i la fantasmagoria (s. XIX), pot fer-ho. Qui no pretengui endinsar-se en aquestes al·legories històriques i prefereixi entendre el film com una molt peculiar i juganera desconstrucció de dos mites com Casanova i Dràcula (Serra sempre despulla i reescriu mites), també veurà que el film accepta aquesta aproximació. I si un es planta davant Història de la meva mort sense tantes ganes d'intel·lectualitzar el que està veient, té l'opció de veure-la com una curiosa i atípica història sobre la trobada entre un seductor lletraferit i decadent i un dels vampirs (quan apareix; bona part del poder de suggestió d'aquest Dràcula és la seva presència el·líptica) menys arquetípics de la història del cinema. Història de la meva mort agradarà més o menys, però poc es pot dubtar de la seva riquesa en lectures i complexitat de discurs. I tampoc del talent de Serra per aconseguir que tant el detall més insignificant (Casanova menjant una magrana, per exemple) com el moment més transcendent del film acabin tenint la mateixa força poètica en pantalla.