MÚSICA
Cultura 05/02/2016

Hinds, les més llestes de la classe?

Les madrilenyes han esdevingut un fenomen global del so ‘lo-fi’, tot i el recel de la premsa

Yeray S. Iborra
3 min
Hinds, les més llestes de la classe?

Ana Perrote, guitarrista de la banda madrilenya Hinds, respon amb un “Hola!” ben enèrgic. La veu li brolla incessant, és com l’aigua d’una presa a punt d’esclatar. Sense temps per tornar-li la salutació, sento com Carlotta Cosials, vocalista del grup i actriu, se li acosta cridant: “Éric, Éric!” Ana Perrote la fa callar entre riallades. “No és l’Éric, és un periodista de Barcelona”, aclareix. Només un altre periodista que es demana sobre el fenomen més internacional de l’escena indie espanyola des d’El Guincho o Delorean.

Hinds ja són a Barcelona. Les quatre membres del grup -Ade Martín i Amber Grimbergen es van incorporar l’any passat al projecte- volen fer bullir un Sidecar amb les entrades exhaurides (el concert es va fer la mateixa nit de l'entrevista). Els agrada Barcelona, mai no es perden el Primavera Sound. De fet, és fàcil saber què els agrada i què no. Només cal fer una volta pel seu Instagram, Facebook, Twitter... Hinds tenen un control de les xarxes gairebé a l’altura de Pxxr Gvng. “¿Has vist com funciona el món? Internet ho agilitza tot”, conclou Perrote. I qui pensi que hi ha alguna cosa fruit de l’atzar, s’equivoca.

Des dels seus primers videoclips autoproduïts a YouTube, sempre en anglès, han construït una imatge basada en l’hedonisme i la imperfecció del lo-fi : restes de pizza sobre la taula, un cendrer ple, rajos de sol travessant la finestra... (Diumenge de ressaca, quina festassa, tia!) Una manera de fer despreocupada i directa (“Amb morro”, afegeix Perrote) que ha trasbalsat la premsa especialitzada espanyola, que les critica per enfocar-ho tot al màrqueting. I per la falta de tècnica. “¿Som les més putes d’Espanya? Només recelen de nosaltres aquí. Evidentment, el nostre objectiu és seguir millorant en les produccions! Però a poc a poc. La gent no veu l’altra part, la quantitat de mails que suposa portar-t’ho tot tu”, contesta encesa. El combat s’ha endurit després de la sortida al mercat del seu primer disc, amb un títol enfocat a detractors: Leave me alone (2016), produït per Paco Loco a Cadis en dues tongades, perquè de la primera en va sortir un disc “massa produït”.

Sorgides d’una no-escena madrilenya pròxima a les sonoritats garage - The Parrots formen part de la seva colla- van sortir ressenyades a Pitchfork gairebé abans de rascar dos acords amb una guitarra. Asseguren que New Musical Express va contactar amb elles tot just publicar les primeres cançons a la xarxa: Hinds (abans conegudes com a Deers) han fulminat, mediàticament, les barreres de la indústria musical peninsular via el Regne Unit. Per què? Defensen una tendència semblant al que es reclama al món anglosaxó, on se les compara amb Mac DeMarco o Ty Segall. “Fora d’Espanya s’aposta més per les bandes joves”, recalca Perrote. Això sí, són conscients de la situació de privilegi que els ha permès arribar fins aquí: “Has de tenir un coixí, estalvis i invertir. Hem cobrat els primers diners fa dues setmanes, i portem dos anys donant-ho tot, no n’hem tingut ni per a dietes!” Les quatre integrants del grup, amb edats entre els 19 i els 24 anys, han aparcat els estudis.

A mesura que avança la conversa, la veu se li apaga; ahir van tocar a Lausana, Suïssa, i demà tornaran a fer el sarró. Una altra pallissa amb la furgo. Però s’hi van acostumant i de gust: l’any passat van tocar al SX/SW de Texas i a Glastonbury i van fer de teloneres per a The Libertines, “un espectacle davant i darrere de l’escenari”. |

stats