XAVI SERRA

Hi havia una vegada al sud

Tarantino ressuscita l''spaghetti western' amb 'Django desencadenado', protagonitzada per un esclau del Sud alliberat que busca venjança

Django desencadenado Zoom

"Dóna'm un Leone!", exclama sempre Quentin Tarantino al seu director de fotografia quan vol un primer pla de la cara d'un actor, invocant la intensitat brutal dels primers plans de les pel·lícules de Sergio Leone, el pare de l' spaghetti western . A mitjans dels 60, amb el western en declivi -comercial, si més no- als EUA, el director italià va inaugurar amb Per un grapat de dòlars un corrent cinematogràfic que satisfeia la demanda del públic europeu amb produccions barates, atapeïdes de violència, cinisme i personatges de moral dubtosa. L'expressiva música d'Ennio Morricone i els polsegosos decorats d'Almeria van fer la resta i l' spaghetti western va revifar -i, pels puristes, malbaratar- el gènere més inequívocament nord-americà.

MALEÏTS ESCLAVISTES!

A Django desencadenado , la personal aproximació al gènere del director de Pulp fiction , Tarantino ambienta la història en el sud esclavista dels Estats Units i segueix el periple d'un esclau negre alliberat i convertit en caça-recompenses (Jamie Foxx) i el seu soci i llibertador (Christoph Waltz) per rescatar la dona del primer de les mans del sàdic propietari d'una plantació (Leo DiCaprio). Com al seu film anterior, Tarantino viatja al passat i es permet transformar i revisar la Història en majúscules: si a Maleïts malparits derrotava Hitler, ara s'apropia de l'arquetip de mascle negre venjador del cinema blaxsploitation dels 70 i converteix Django en un precursor dels black panthers que s'alça i rebutja la seva condició de víctima. "Què et sembla el negoci de caça-recompenses?", li pregunta el seu soci i mentor. "Que em paguin per matar blancs? No hi ha res millor", respon ell. No és agosarat -sobretot perquè el mateix Tarantino ho ha manifestat públicament- imaginar el Django com un avantpassat directe del Shaft de Les nits roges de Harlem (1971), l'heroi negre per excel·lència dels 70. Per si en queda cap dubte, només cal fixar-se en el nom de la dona del Django: Brunhilda Von Shaft.

En el fons, el director no fa altra cosa que prosseguir una croada emancipadora dels personatges habitualment marginats en els gèneres cinematogràfics: la dona en el cinema d'acció (Uma Thurman a Kill Bill o Zoe Bell a Death proof ), els jueus en el cinema bèl·lic (els soldats de Brad Pitt a Maleïts malparits ) i, a Django desencadenado , els negres en el western . Així, a través dels gèneres més bastards, Tarantino reescriu la Història i, de passada, la història del cinema, sempre al costat dels més humiliats per l'una i per l'altra.

LA 'D' ÉS MUDA

Tarantino ha insinuat que Django desencadenado podria ser la segona part d'una trilogia engegada amb Maleïts malparits . Els paral·lelismes van més enllà de la qüestió del revisionisme històric: si el film ambientat a la Segona Guerra Mundial prenia el títol dels Inglorious bastards d'Enzo Castellari, en aquesta ocasió Tarantino s'inspira en el Django del 1966 de Sergio Corbucci, l'èxit del qual va fer que els distribuïdors de l'època bategessin pel·lícules de tot tipus amb derivacions més o menys afortunades del títol. L'homenatge de Tarantino al film és encara més explícit a l'escena en què Jamie Foxx coincideix amb Franco Nero, el Django original de la cinta de Corbucci. "La D és muda", explica Foxx després de lletrejar el seu nom. "Ja ho sé", replica Nero, misteriós.

De cara a la tercera part de la trilogia, per cert, Tarantino té pensat tornar a la Segona Guerra Mundial, però ara amb un escamot de soldats negres.

CÀSTING I POLÈMIQUES

De qui va recollir la Palma d'Or per Pulp fiction ensenyant el dit del mig als que xiulaven la decisió és normal esperar-ne polèmiques cada vegada que obre la boca per promocionar els seus films. L'estrena de Django desencadenado ha reobert una vella polèmica amb Spike Lee sobre l'ús que Tarantino fa de la paraula nigger (despectiu de negre en anglès). En paral·lel, el cineasta ha esvalotat la parròquia cinèfila amb la qüestionable afirmació que John Ford era racista perquè al rodatge d' El naixement d'una nació , de Griffith, de jove, va fer d'extra amb una màscara del Ku Klux Klan.

Tarantino tampoc ha perdut pistonada en un dels seus punts forts com a cineasta: els càstings inversemblants. Django desencadenado ofereix per primera vegada el costat més fosc i cruel de DiCaprio, i capgira la mesquineria que s'havia convertit en el segell de Christoph Waltz, aquí un refinat i noble caça-recompenses. El toc definitiu és la conversió de l'heroi negre de les últimes dècades, Samuel L. Jackson, en la versió més perversa i submisa de l'oncle Tom.