Heli

A l'hora d'abordar un fenomen tan esgarrifós com la violència relacionada amb el tràfic de drogues a Mèxic -una guerra no declarada que ja suma més de 60.000 víctimes-, una de les decisions més importants que ha de prendre un cineasta és com representar aquesta violència, sobretot quan la mateixa cultura que la pateix té el pèssim costum de glorificar-la. A Heli , Amat Escalante segueix els passos d'una família humil que té la desgràcia de creuar-se en el camí d'un grup de militars corruptes. El cineasta mexicà posa cara a la impotència i la frustració d'una societat vençuda, en què la justícia és una quimera i la venjança perpetua el cicle de violència i dolor. Però costa d'entendre que, en un moment donat, Escalante obligui l'espectador a contemplar l'espectacle penós d'una tortura cruel, inhumana. El gest, tan impactant com inútil, no aconsegueix esborrar els mèrits d'un cineasta que en només tres llargs - Sangre i Los bastardos són els anteriors- ha perfilat un inquietant mapa dels abismes morals de la societat mexicana i que amb Heli firma el seu film més rodó i visceral.