Ha arribat l’hora de les coristes

Que l’Oscar al millor llargmetratge documental hagi anat a parar dos anys seguits a films sobre música no pot ser casualitat. Alguna cosa està passant perquè aquest gènere desperti un interès que va molt més enllà del mercat dirigit al fan tradicional, el que consumeix qualsevol cosa relacionada amb els seus artistes favorits. Un cop alliberat de la mera funció comercial-promocional, que reduïa el gènere gairebé a simple marxandatge, ha evolucionat cap a terrenys molt més interessants i ha redescobert el poder que encara exerceixen la música i els seus protagonistes a la gran pantalla.

No parlem de documentals que se sustenten en superestrelles o figures àmpliament reconegudes: el 2012 l’Oscar va ser per a Searching for Sugar Man, en què el malaguanyat Malik Bendjelloul rescatava la història de Sixto Rodriguez, un artista tan desconegut com les coristes del film A 20 pasos de la fama. Abans de guanyar l’Oscar, les dues pel·lícules s’havien estrenat al Festival Internacional de Documental Musical In-Edit, que se celebra a Barcelona des de fa 11 anys. És un dels millors aparadors del gènere al món i allà Searching for Sugar Man es va endur el premi al millor documental musical internacional. Morgan Neville, que ha fet films musicals sobre Muddy Waters, la Stax Records i Johnny Cash, entre altres músics, expressa així la seva tristor per la mort de Bendjelloul el 13 de maig: “Tenia un talent immens i tots ens vam posar molt tristos en sentir les notícies. Els nostres pensaments estan amb els seus éssers estimats en aquests moments difícils”.

Neville comparteix amb Bendjelloul molt més que un Oscar. Tots dos han reivindicat artistes que havien quedat injustament relegats a l’oblit, en el cas de Neville presentant al gran públic les magnífiques veus d’unes coristes que han acolorit, millorat i fins i tot impulsat definitivament les cançons d’astres del pop, el rock i el soul com Sting, Talking Heads, Bruce Springsteen, Elton John i Stevie Wonder, però que rarament han recollit cap tipus de reconeixement públic. “El productor del film, Gil Friesen, em va donar la idea. Com a executiu musical estava fascinat pel talent de les coristes i estava sorprès per la poca informació que hi havia sobre elles. Ell ens va donar la pista per saber més d’elles i de les seves històries”, explica el director.

Darlene Love, Merry Clayton, Lisa Fischer, Táta Vega, Judith Hill, Claudia Lennear, Gloria Jones... Com diu la frase promocional de la pel·lícula: “Milions de persones coneixen les seves veus, però ningú coneix els seus noms”. Abans de veure la pel·lícula, molts havien vibrat amb les seves veus privilegiades, però pocs sabien de la seva existència. Com s’explica, doncs, l’èxit d’una pel·lícula sobre unes artistes que han treballat sempre a l’ombra dels focus? “Molta gent, i no només músics, es poden sentir reflectits en aquestes coristes. La majoria de gent viu en l’anonimat i entén què se sent quan treballes tan durament i dónes el millor de tu mateix sense rebre els elogis que et mereixes”, reflexiona el director. Per les coristes, com passa tantes vegades, el premi ha arribat de la manera més inesperada. “Guanyar el premi de l’Acadèmia és un somni fet realitat, la cirereta del pastís d’un projecte fantàstic que ens ha sorprès a tots durant el procés. No ens esperàvem gens aquesta acollida, però el millor de tot és que algunes de les dones que apareixen a la pel·lícula per fi estan rebent el reconeixement que es mereixen”, assegura . El millor regal, doncs, en forma de noves oportunitats. “Sí, ara mateix s’estan obrint un munt d’oportunitats per a totes les cantants que han participat en el film i aquest és el millor resultat que podíem haver imaginat”, diu.

Una de les històries més sorprenents de A 20 pasos de la fama és la de Darlene Love, una autèntica pionera en el món del pop que, després de fer cors per a Sam Cooke, Dionne Warwick i Frank Sinatra i de cantar alguns grans èxits pels quals no va ser acreditada, als anys 70 es va haver de posar a fregar escales després de patir la ingratitud de la indústria. “Darlene Love & The Blossoms van obrir les portes de la indústria a les cantants negres i les seves contribucions al rock’n’roll són incommensurables”, diu Neville. Però això no va impedir que l’aleshores totpoderós Phil Spector decidís arraconar-la, i la privés de la possibilitat de continuar amb una prometedora carrera com a solista, tal com explica ella mateixa, magnífica als seus 72 anys.

Però totes tenen històries sorprenents: Merry Clayton, corista de Carole King, Joe Cocker i el Sweet home Alabama de Lynyrd Skynyrd, explica com l’any 1969 uns aleshores joves britànics anomenats Rolling Stones la van aixecar del llit perquè gravés la memorable part vocal femenina de Gimme shelter. Recupereu el tema i penseu si tindria la mateixa força sense la veu de Clayton. També veiem com Judith Hill (a la foto), que havia de cantar amb Michael Jackson en una sèrie de concerts a Londres que podrien haver donat una empenta a la seva carrera, acaba actuant com a solista en un acte en memòria del Rei del Pop, mort abans dels concerts. Ara combina feines per a Elton John i Stevie Wonder amb els seus somnis com a artista. I és que, com diu Neville que ha après fent aquesta pel·lícula, “les coristes no s’autoidentifiquen com a tals, sinó com a cantants”, i “no tenir un nom famós no vol dir que no siguis una diva”.