CINEMA
XAVI SERRA

'Gravity': una odissea espacial

Alfonso i Jonás Cuarón ens revelen les claus d'un dels millors films de l'any

"Tots els nois pregunteu per la tecnologia i les noies per les metàfores!", exclama un sorneguer Alfonso Cuarón al petit grup de periodistes amb qui parla sobre Gravity a Sant Sebastià, on la nova pel·lícula del mexicà va presentar-se fa uns dies, després de l'estrena mundial a Venècia. Els dos eixos sobre els quals es mouen les preguntes són inherents a la naturalesa del film: Gravity presenta una història dramàtica i apassionant, l'odissea d'una astronauta (Sandra Bullock) que queda a la deriva a l'espai quan un accident destrossa l'estació orbital on treballa. Amb l'oxigen a punt d'esgotar-se, flotant a la deriva per l'estratosfera, l'única esperança per tornar a la Terra és que la rescati un dels seus companys (George Clooney). Gravity és una història d'una senzillesa quasi radical per a un film de Hollywood, atapeïda de símbols i metàfores visuals, però alhora filmada amb un sentit de l'espectacle tan ambiciós i trencador que podria marcar un punt d'inflexió en l'ús del 3D i les tecnologies digitals en el cinema.

REALISME EN GRAVETAT ZERO

Tot i que acotar l'acció a l'espai pot portar a l'equívoc, Gravity no és un film de ciència-ficció. "És molt realista, una mena de documental IMAX en què tot se'n va en orris -comenta Jonás Cuarón, fill del director i coguionista-. Ens vam documentar moltíssim i després del primer esborrany vam parlar amb astronautes i físics per corregir algunes coses. Evidentment, és una ficció i ens vam prendre algunes llibertats. L'estació orbital xinesa no existeix, però sí els plans per construir-la".

L'origen de Gravity és una conversa entre Alfonso Cuarón i el seu fill. "La idea va sorgir parlant d'aquest tipus de cinema que, a partir d'una narrativa molt adrenalítica i visual, parla d'altres temes", recorda el Jonás. "El film és el viatge d'un personatge que té una mort metafòrica i, d'alguna manera, deixa de viure -continua-. Però al cervell hi queda un desig animal de viure que la revifa. Gravity és la història d'un renaixement, per això era molt important que la protagonista fos una dona".

UN 3D IMPRESCINDIBLE

El primer esborrany del guió ja deixava constància que el film s'havia de rodar en tres dimensions. "No hauria fet Gravity en 2D, perquè va ser concebuda en 3D -assegura Alfonso Cuarón-. De fet, la versió en 2D només ofereix un 20% de l'experiència". Així i tot, Cuarón no és un entusiasta acrític del cinema estereoscòpic: "M'emprenya que el 3D degradi els colors i enfosqueixi la pantalla i no m'agrada haver de portar les ulleres. Però és una tècnica meravellosa per fer desaparèixer la distància amb la pantalla, una tècnica que no és d'ara ni dels anys 50, sinó que ja la van inventar els Lumière el 1896. El problema és que, avui dia, la majoria de pel·lícules en 3D fan servir la tècnica per un càlcul comercial, però no perquè s'hagin pensat així".

Cuarón salva pocs títols de la pira del 3D: " La vida de Pi, Pina, Hugo, La cova dels somnis perduts i algun documental IMAX. El 3D només s'ha d'utilitzar quan és necessari". I a Gravity , per què ho era? El Jonás pren la paraula: "Perquè volíem que el públic experimentés el mateix viatge que la protagonista i el 3D és una eina imprescindible perquè l'experiència sigui immersiva i perquè l'espectador surti del cinema agraint la gravetat". En el procés, però, es van adonar que la seva ambició excedia les possibilitats de la tècnica. "Ens deien que el que volíem no es podia fer -recorda el director-. El primer que em va dir que el film es podia realitzar va ser James Cameron, tot i advertir-me que seria molt difícil i que hauria de crear unes eines pròpies. Per desgràcia, el seu camí era molt car i jo no tinc els seus pressupostos, així que vam haver de seguir investigant". Però Cuarón està molt agraït a Cameron: "Amb Avatar ens va regalar a tots els cineastes la possibilitat de fer servir els efectes especials de manera narrativa".

UN PLA SEQÜÈNCIA ESPECTACULAR

Una de les escenes més celebrades de Fills dels homes era un llarguíssim pla seqüència. Aquí, Cuarón torna a estirar la durada del pla fins al límit en una seqüència espectacular al començament del film. "Quan el vam tallar, la gent dels efectes visuals em deia: «No tallis, el podem fer seguir». Però el cinema és un llenguatge que s'apropa més a la música que al teatre, la literatura o la pintura, és qüestió d'harmonia i ritmes. Els plans han de durar el que han de durar, com les notes d'una partitura. No és tracta de cridar l'atenció del públic, sinó de crear una experiència emocional. No vull fer un cinema de «Mira, mama, sense mans!»", explica el director, que després d'un rodatge tan feixuc lamenta complicar-se tant la vida. "Sovint m'ofereixen films de superherois i la meva gent em diu «Fes-la! La teva vida seria més fàcil». Perquè el problema de Gravity és que vaig trigar 4 anys i mig a fer-la, però per desgràcia no paguen per hores".

SANDRA BULLOCK, DESCONEGUDA

Per arribar a l'elecció de Sandra Bullock com a protagonista va ser providencial l'opinió d'Alejandro González Iñárritu. "Em va suggerir que fes servir una desconeguda o una estrella fora de la seva zona de confort, de manera que es converteix en una actriu desconeguda per al públic. I aleshores va sorgir el nom de la Sandra. I va resultar que això era precisament el que ella estava buscant, reinventar-se com a actriu", diu Cuarón.