Grandes esperanzas

En un imprudent exercici de simplificació, podríem classificar les adaptacions literàries del cinema en tres grans grups. En primer lloc, les pel·lícules que fan del text original un fetitxe sagrat (cinema de la paraula). Després, els films sensorials per als quals l'obra literària és només un punt de partida (cinema de les imatges). I finalment, formant el grup més nombrós i temible, l'opció intermèdia, quasi sempre consistent en la rutinària recopilació dels moments més rellevants -per dramàtics- de l'obra original.

Seguint aquesta última pauta i deixant-se portar per l'academicisme més carrincló, Mike Newell (perpetrador de la hilarant adaptació de L'amor en els temps del còlera ) aprofita el bicentenari de Dickens per telegrafiar la novel·la Grans esperances , una crua i romàntica radiografia d'una Anglaterra victoriana marcada per la hipocresia social. Així, tirant d'un notable planter de secundaris importats de la saga de Harry Potter -de la qual Newell va dirigir la quarta entrega- el film ofereix una fotocòpia en moviment, però sense ànima, de l'original dickensià.