Danny Boyle: "Goya és el pare del segle XX"

Hi ha alguna cosa tan perversa com lògica en el fet que Danny Boyle reti homenatge a Nicolas Roeg. "No deixeu de veure Eureka ", diu a manera de comiat. Si no ens falla la memòria, com de fet li passa al protagonista amnèsic de Trance , Gene Hackman interpretava a Eureka -el film de Roeg del 1983- un prospector d'or líquid a qui els diners no li proporcionen la felicitat. A Boyle sempre li ha agradat bregar amb personatges que no només lluiten per la supervivència, sinó per enriquir-se. Per això no és tan injust recordar el cineasta britànic per aquella faula redemptora (i regada d'Oscars) en què un nen dels carrers de Bombai es feia milionari en un concurs televisiu. El director de Milions (2004) i 127 hores (2010) ha aconseguit les dues coses en l'agitada indústria cinematogràfica: sobreviure i amassar una fortuna.

Pels somriures que acompanyen les seves respostes, Boyle sembla, a més, un cineasta feliç, tot i que la crítica no sempre secundi els seus dispositius visuals, forjats en el videoclip, el techno i les emocions extremes. A Trance desplega els mateixos interessos i costums. Uns lladres d'art roben un quadre de Goya, però el Simon (James McAvoy) no recorda on va amagar el botí. El líder de la banda, el Frank (Vincent Cassel), contracta una hipnoterapeuta perquè li refresqui la memòria. Entra així en el joc el tercer vèrtex del triangle, la doctora Lamb (Rosario Dawson), que introdueix l'element sexual en la xarada freudiana. El més entabanador del film no és, però, el que explica, sinó com ho fa. Sota una concepció inflada d'estil, tot succeeix en un univers fracturat i enganyós en què l'espectador ha d'anar reconstruint les peces d'un relat que apel·la als intricats laberints de la ment.

Tant el triangle protagonista com l'atmosfera noir de noirTrance

Sí, per descomptat. M'encanten els thrillers , i les similituds amb A tomba oberta són clares, però no volia repetir-me. Em vaig proposar retòrcer els elements propis del noir , sobretot el de la femme fatale . Tenia clar que no volia una rossa gèlida, perquè això ens portaria directament a Hitchcock. El personatge de Rosario [Dawson] no representa la fantasia misògina d'un home, sinó el malson de com s'enfronta a la violència domèstica. L'atractiu del relat era el concepte del temps i la memòria. No som res més que una cadena de records. Sense ells, la nostra identitat s'evapora. I aquesta premissa és molt poderosa per a un director de cinema.

Una premissa ja adoptada per múltiples cineastes. Les comparacions amb Origen i OrigenShutter Island

Jo prefereixo comparar Trance amb Memento i amb Oblida't de mi . Són pel·lícules que m'han influït molt. Però mentre que Christopher Nolan va tractar el tema amb solemnitat, jo prefereixo un to més juganer i al mateix temps pertorbador. Crec que el dispositiu de l'amnèsia és molt atractiu en el cinema perquè et permet jugar amb els elements espacials i amb l'ordre cronològic del relat. Aquest ha estat el desafiament més gran de la pel·lícula.

Per què ha triat el quadre Las brujas en el aire

Francisco Goya és l'autor de La maja desnuda , el primer quadre en què algú es va atrevir a pintar el pèl púbic, i això té importància en la pel·lícula. Una altra raó és que Goya va ser el primer pintor psicològic, capaç de visualitzar i pintar desitjos, temors i somnis. Abans, la pintura mai havia representat el món interior d'aquesta manera. Podem afirmar que Francisco Goya és el pare del segle XX, de Freud, de Picasso, de Bacon... Hi ha un simbolisme extraordinari en la pintura... [Treu de la butxaca de la jaqueta una estampa del quadre.] Miri, aquest personatge és James McAcoy, que sent que alguna cosa va malament però no sap què és. Es diu que la pintura representa el sacrifici, el canibalisme... És un quadre extraordinari que valdria la pena robar, no creu?

Entre el rodatge i l'edició de Trance

Sens dubte. Quan acabes de rodar una pel·lícula estàs tan saturat que necessites allunyar-te'n. I en aquest cas, quan després d'uns mesos vaig tornar a veure'n les imatges, em va sorprendre molt el que hi vaig trobar. Amb un guió tan elaborat com el de Trance és fàcil perdre's, perquè vols que la trama sigui difícil de seguir, però alhora has de mantenir l'interès de l'espectador. I aquesta distància crec que va ajudar-me molt a redescobrir la història que estàvem explicant.

En jugar amb la percepció del públic, els films-trencaclosques corren el risc que, al final, l'espectador se senti enganyat. Com ha buscat l'equilibri?

Al DVD oferiré una versió de la pel·lícula en ordre cronològic i es podrà comprovar que la història és realment molt senzilla. Però, òbviament, el millor de Trance és no saber en cap moment qui és l'heroi o de qui et pots refiar. La pel·lícula s'estructura a partir de cinc blocs d'hipnosi que em permeten posar en escena els enganyosos espais de la memòria, i això és un desafiament formidable per a qualsevol cineasta.

Què opina de la hipnosi com a mètode terapèutic?

La seva reputació és que és un mètode basat en la mentida i l'engany. I per al 90% de la població és així, però per a un 10% no ho és. Són els anomenats virtuosos , persones altament suggestives a la hipnosi. En ells, realment funciona. Jo sempre he pensat que els espectacles d'hipnosi es feien amb actors, però vaig tenir l'oportunitat de comprovar que no és així. El que fan és posar càmeres per tot arreu per identificar els virtuosos, i aquestes són les persones que trien per pujar a l'escenari. Així que, quan els posen en trànsit, realment ho estan. Va ser molt interessant descobrir-ho.