En contra del que diuen els tòpics al voltant del cinema espanyol, no s’han fet gaires pel·lícules sobre la Guerra Civil. Com a mostra, Gernika, que a aquestes altures tot just és el primer film sobre l’infame bombardeig nazi. Aquesta fita de la barbàrie feixista és de sobres coneguda arreu del món gràcies al quadre de Picasso, que es va inspirar en part en les cròniques del periodista nord-americà George Steer, corresponsal de The Times a la zona. Steer ha servit de model per al protagonista d’aquest llargmetratge de Koldo Serra, una producció ambiciosa que vol apel·lar a una audiència àmplia.
Serra construeix un melodrama romàntic en temps de guerra a través de la història d’amor entre el periodista ianqui en crisi vocacional i la jove responsable del departament de premsa i propaganda del bàndol republicà. El film pretén esquivar la idealització monolítica amb què es presenta de vegades la lluita republicana tot mostrant les repressions estalinistes en aquest cantó. Això sí, al final resulta que tots els malvats del film, rojos o blaus, són estrangers, mentre que la protagonista es defineix políticament amb una frase pensada perquè s’hi trobin còmodes els espectadors del segle XXI al·lèrgics al compromís ideològic: “No sóc comunista, jo lluito per la democràcia”. Serra voldria emular aquell cinema clàssic de David Lean on les tribulacions de la història emmarcaven alguna gran passió entre els protagonistes. Però s’acosta més aviat a aquest model de serial televisiu històric on el passat, com les emocions, és de cartó pedra.
