Cultura 13/05/2016

Generació pirata

Com vam passar de robar CDs en grans magatzems a fer-ho a escala industrial? El llibre ‘Cómo dejamos de pagar por la música’ revela la sorprenent història secreta de la pirateria musical gràcies a una investigació que enganxa com un ‘thriller’. Aquí en teniu un avançament

Stephen Witt
6 min
Generació pirata

Sóc membre de la generació pirata. Quan vaig entrar a la universitat, el 1997, no havia sentit a parlar dels MP3. Al final del primer trimestre ja tenia al disc dur dos gigabytes de centenars de cançons descarregades il·legalment. Quan em vaig llicenciar havia acumulat sis discos durs de vint gigabytes, tots plens. Quan em vaig instal·lar a Nova York, el 2005, havia emmagatzemat mil cinc-cents gigabytes de música, que equivalien a quasi quinze mil discos. Es trigava una hora només a revisar totes les cançons de la meva biblioteca, i si les ordenaves alfabèticament i per artista hauries hagut de passar-te un any i mig escoltant-les per anar d’ABBA a ZZ Top.

Una atracció perversa

Em descarregava temes il·legalment a escala industrial, però no ho explicava a ningú. No em costava guardar el secret. Ningú em veia a les botigues de discos i tampoc punxava en festes. Aconseguia els arxius en canals de xat i a través de Napster i BitTorrent. No m’he comprat un disc des del canvi de mil·lenni. Els col·leccionistes de vinils tenien soterranis sencers plens de caràtules de discos polsegoses, però la meva col·lecció digital podria haver cabut en una capsa de sabates.

Mai no escoltava la major part d’aquesta música. La veritat és que odiava ABBA i tot i que tenia quatre discos de ZZ Top no coneixia el títol de cap d’ells. Llavors, què era el que realment em motivava? La curiositat hi exercia cert paper, però ara, anys després, veig que el que realment volia era formar part d’un grup elitista i minoritari. No es tractava d’un impuls conscient; si algú m’ho hagués assenyalat, jo ho hauria negat. Però aquí radicava la perversa atracció que exercia la pirateria clandestina, la qüestió en la qual ningú es fixava: no era només una manera d’aconseguir música, sinó que la pirateria constituïa una subcultura en si mateixa.

Vaig ser dels primers a sumar-me a la moda de les descàrregues digitals. Si hagués tingut uns quants anys més dubto que la meva participació hagués sigut tan intensa. Els meus amics més grans contemplaven aquesta activitat amb escepticisme, de vegades amb oberta hostilitat. Això els passava fins i tot als amants de la música; de fet, els passava sobretot a ells. El col·leccionisme de discos també havia constituït una subcultura; per als membres d’aquest col·lectiu en perill d’extinció la recerca de discos plantejava un repte apassionant: rastrejar els mercats de vell, revisar les cubetes d’ofertes, inscriure’s a les llistes de correu dels grups de música i anar a les botigues de discos els dies que feien descomptes. Tanmateix, per a mi i els que eren més joves que jo, el col·leccionisme no suposava cap esforç: la música ja estava disponible. El més difícil era decidir què escoltar.

Fa uns quants anys, mentre repassava la meva llarguíssima llista de discos, em va venir al cap una pregunta fonamental: d’on havia sortit tota aquella música? No en sabia la resposta. Quan em vaig posar a investigar, em vaig adonar que ningú la coneixia. Els mitjans de comunicació havien cobert àmpliament el fenomen de l’MP3, esclar, i també havien informat sobre Apple, Napster i The Pirate Bay, però s’havia parlat molt poc dels inventors de tot allò i quasi gens dels que piratejaven els arxius.

Em vaig obsessionar amb el tema; a mesura que vaig anar indagant més, vaig començar a descobrir coses del tot extraordinàries. Vaig trobar el manifest redactat pel reduït cercle original de pirates d’arxius MP3, un document tan antic que em va fer falta un emulador de MS-2 per poder-lo veure. Vaig trobar la demo shareware crackejada del primer codificador de MP3, que fins i tot els seus creadors donaven per perduda. També vaig trobar una base de dades secreta en la qual es recollien trenta anys de filtracions (de software, música i pel·lícules) perpetrades pels principals equips de pirates des del 1982. Em vaig topar amb pàgines web secretes de la Micronèsia i el Congo, registrades a nom d’empreses fantasma de Panamà, els autèntics amos de les quals ningú coneixia. Enterrats sota centenars de pàgines de documents judicials vaig trobar també transcripcions de punxades telefòniques, registres de seguiments de l’FBI i testimonis de col·laboradors en els quals quedaven exposats els detalls d’enginyoses conspiracions globals.

Jo havia suposat que la pirateria musical era un fenomen sorgit d’una col·laboració oberta. És a dir: creia que els MP3 que m’havia descarregat els havien pujat a la xarxa persones repartides per tot el món, i que aquesta difusa xarxa de ripejadors no estava organitzada de manera significativa. M’equivocava. Malgrat que, efectivament, alguns dels arxius eren documents d’origen desconegut i procedents d’usuaris anònims d’internet, la gran majoria de MP3 piratejats provenien d’uns quants grups organitzats de difusió. Recorrent a l’anàlisi forense de dades moltes vegades es podia arribar fins al lloc on s’havien generat aquests arxius. Em vaig adonar que podia afinar encara més la recerca si combinava aquest enfocament tècnic amb el clàssic reportatge d’investigació. En moltes ocasions no només era possible rastrejar un document piratejat fins a un origen comú, sinó fins a un moment i una persona concrets.

Aquest era el veritable secret, esclar: internet estava fet de persones. La pirateria era un fenomen social; quan sabies on buscar començaves a distingir certs individus dins la massa. Enginyers, executius, empleats, investigadors, convictes, fins i tot treballadors cremats: tots complien un paper.

Vaig començar per Alemanya, on un equip d’inventors desconeguts -en un inconscient intent per guanyar uns quants milers de dòlars gràcies a un projecte empresarial que estava en un moment complicat- li havien donat un cop sever a una indústria global, i gràcies a això s’havien fet immensament rics. A les entrevistes, aquests homes dissimulaven el caos que havien creat i miraven de distanciar-se’n. En certs moments arribaven fins i tot a mentir, però resultava impossible recriminar-los el seu èxit. Després d’enclaustrar-se durant anys en un laboratori d’escolta, havien trobat una tecnologia que conqueriria el món.

Després em vaig desplaçar a Nova York, on vaig trobar-me un poderós executiu musical de poc més de setanta anys que havia aconseguit monopolitzar el mercat global del rap en dues èpoques diferents. Però aquest no va ser el seu únic triomf: a mesura que investigava, vaig descobrir que ell era la música popular. De Stevie Nicks a Taylor Swift, pràcticament no hi havia ni un sol artista important de les quatre últimes dècades amb qui aquest home no hagués tingut alguna cosa a veure. En trobar-se amb un inaudit augment de la pirateria, el seu negoci se n’havia ressentit, però ell havia lluitat amb valentia per protegir la indústria i els artistes que l’apassionaven. En la meva opinió, semblava indubtable que aquest directiu havia arribat molt més lluny que qualsevol dels seus competidors; tanmateix, tots aquests esforços només li havien servit per convertir-lo en un dels executius més vilipendiats dels últims temps.

Després d’investigar entre els gratacels del centre de Manhattan vaig posar la meva atenció en les seus de Scotland Yard i de l’FBI, institucions que tenien equips d’investigadors que havien rebut la ingrata tasca de localitzar la font d’aquest samizdat digital, un procés que moltes vegades durava anys. Després de seguir el rastre d’aquests investigadors, vaig arribar a un apartament del nord d’Anglaterra on vaig trobar un obsés de l’alta fidelitat que havia supervisat la creació d’una biblioteca digital que hauria impressionat el mateix Borges. D’allà vaig passar a Silicon Valley, on un altre emprenedor també havia dissenyat una tecnologia sorprenent, tot i que no havia aconseguit treure’n cap profit econòmic. Després em vaig desplaçar a Iowa, després a Los Angeles, vaig tornar a Nova York i a continuació em vaig dirigir a Londres. Sarasota, Oslo, Baltimore, Tòquio, i després vaig passar molt de temps encadenant diversos carrerons sense sortida. Fins que finalment vaig acabar al lloc més estrany de tots: un poblet de l’oest de Carolina del Nord que feia la impressió que no podia estar més apartat de la confluència global entre tecnologia i música. Parlo de Shelby, un paisatge format per esglésies baptistes de taulons de fusta i impersonals franquícies de grans multinacionals, on un home que operava en un aïllament quasi total s’havia guanyat, al llarg de vuit anys, la reputació de ser el pirata digital més temible de tots. Molts dels arxius que jo havia piratejat (potser quasi tots) els havia creat ell. Aquest home era el pacient zero de la pirateria musical d’internet, però gairebé ningú sabia el seu nom.

Vaig mirar de guanyar-me la seva confiança al llarg de més de tres anys. Vam passar moltes hores parlant a la sala del bungalou de la seva germana. Les coses que em va explicar eren fascinants; de vegades quasi costaven de creure. Però vaig poder verificar tots els detalls, i una vegada, al final d’una entrevista, vaig acabar-li preguntant:

-Dell, per què no ho havies explicat a ningú abans?

-Doncs perquè ningú m’ho havia preguntat, tio.

‘CÓMO DEJAMOS DE PAGAR POR LA MÚSICA’, DE STEPHEN WITT. EDITORIAL CONTRA, A PARTIR DEL 18 DE MAIG

stats