Futbol en pantalla gran

El film Timbuktu, del cineasta maurità Abderrahmane Sissako, conté una de les escenes més màgiques que es van poder veure en l’últim festival de Canes: un grup de joves de Mali jugant un partit de futbol sense pilota per esquivar així la prohibició de jugar a futbol decretada per les milícies islamistes, que governen amb mà de ferro la ciutat de Tombouctou. Aquesta coreografia de xuts invisibles i dríblings al buit, un gest sublim de rebel·lió contra el radicalisme religiós, posa en contacte el cinema i el futbol, dos mons que de vegades han semblat irreconciliables, com si un devot de les ziga-zagues de George Best o la impenetrable seguretat de Beckenbauer no pogués ser alhora un fanàtic dels melodrames de Terrence Davis o els documentals de Herzog.

Però un nou festival s’ha proposat unir en un sol esdeveniment la cinefília i la passió futbolera. Des d’avui fins diumenge, l’Antiga Fàbrica Estrella Damm acull la primera edició d’Offside, Festival Internacional de Documental de Futbol de Barcelona. El director del festival, Oriol Rodríguez, va tenir la idea gràcies al documental L’extraordinària història del New York Cosmos, que explicava l’aventura americana de velles glòries del futbol mundial (Pelé, Cruyff, Beckenbauer) i que va revifar momentàniament l’habitualment escàs interès dels Estats Units per l’esport que ells anomenen soccer. “Aquell documental va ser una revelació per a mi -explica Rodríguez-. Em va descobrir l’existència de tot un subgènere amb centenars de títols de molta qualitat que no acostumen a arribar mai als cinemes”. Inspirant-se en un festival sobre cinema i futbol de Berlín, Rodríguez va fer mans i mànigues i el resultat és a la vista: un festival amb algunes de les històries més extraordinàries i-i no necessàriament conegudes- que ha donat el futbol.

el xakhtar donetskés el centre d’una d’aquestes històries, la de The other Chelsea, que gira al voltant d’un equip que, com el Chelsea de Mourinho, ha crescut de manera imparable durant els últims temps gràcies als petrodòlars del propietari de l’equip, l’oligarca rus Rinat Akhmetov, l’home més ric d’Ucraïna. A la graderia del Xakhtar, es donen cita tant els humils treballadors de les perilloses mines de la ciutat com els corruptes milionaris que s’han enriquit durant els últims anys. The other Chelsea, que presentarà diumenge el cap d’Esports de l’ARA, Toni Padilla, no és només un documental sobre futbol, sinó una radiografia sobre un país trencat per la cobdícia d’uns quants. Però precisament aquesta és la filosofia d’Offside, un festival que entén el futbol com un fet cultural i social. “El nexe de tots els documentals és el futbol, esclar, però no són documentals de futbol, sinó de persones, documentals de vida”, explica Rodríguez.

Un altre exemple en la mateixa línia és el documental The beautiful game, que retrata el poder per canviar vides que té el futbol a l’Àfrica moderna, en què Victor Buhler recull històries de sis joves de països com Kènia, Egipte, Sud-àfrica, Nigèria, Ghana i Costa d’Ivori. I canviant de continent, Football undercover, de David Assmann i Ayat Najafi, recull un històric partit de futbol jugat a Teheran entre la selecció iraniana i un equip femení amateur de Berlín. Esportivament irrellevant, sí, però la transcendència de veure la graderia plena d’aficionades i les jugadores al camp amb el seu xador, parla de manera eloqüent de les ganes de la societat iraniana de trencar les barreres que marginen les dones dels esports.

Però a Offside el futbol no només serveix per acostar-se a realitats desfavorides, sinó també per reflectir polítiques socials exemplars. The last proletarians of football explica la història de com el Göteborg entrenat per Sven-Göran Erickssonva va revolucionar el futbol europeu amb un equip format per treballadors que tenien la seva feina al matí i s’entrenaven a la tarda, un reflex de la igualtat social del model social que en aquells temps impulsava el govern suec. El Göteborg dels 80 era un equip en què els jugadors i els aficionats cobraven salaris equivalents i tots plegats feien pinya com un sol home. I tot i que fins i tot Rodríguez qualifica el documental The class of 92 com el més “mainstream ” de la programació, ja que relata els èxits de la generació prodigiosa que va portar el Manchester United a la glòria a mitjans i finals dels 90 (David Beckham, Ryan Giggs, Gary Neville, etc.), la pel·lícula també serveix de retrat de la transformació paral·lela que va viure el Regne Unit en deixar enrere el conservadorisme de Thatcher i Major per instal·lar-se en la cool Britannia de Tony Blair, la del brit pop, l’auge econòmic i la increïble final guanyada pel United al Bayern al Camp Nou.

L’Amèrica Llatina no podia faltar en un festival de futbol. The two Escobars, de Jeff i Michael Zimbalist, traça un paral·lelisme esgarrifós entre dos personatges: el narcotraficant i rei del submón criminal de Medellín Pablo Escobar i el jugador i capità de la selecció colombiana de futbol Andrés Escobar. L’un encarnava el pitjor de Colòmbia. L’altre, l’esperança d’un país assetjat pel crim i la pobresa que concentrava les seves il·lusions en el paper que una puixant selecció colombiana podia fer en el Mundial del 1994. El cognom no és l’únic que tenien en comú, també un destí fatal. En el cas del traficant, quasi inevitable, però en el del futbolista, precipitat per un error en el terreny de joc amb terribles conseqüències.

L’Argentina és l’escenari de dos films d’Offside. El otro futbol és un cant a la glòria del futbol en la seva versió més humil, el que es juga lluny dels grans estadis, en poblets com La Quiaca i Corrientes, sense cridar l’atenció dels mitjans de comunicació, tot i desfermar les mateixes passions i sentiments. També a l’Argentina hi transcorre el film més peculiar del conjunt: Il mundial dimenticato relata una història quasi increïble que flirteja amb els límits de la realitat. El 1942, en plena Segona Guerra Mundial, ¿va celebrar-se un Mundial de futbol a la Patagònia? Així ho apunten unes filmacions trobades en una excavació i figures com Valdano i Lineker sembla que validen la tesi en un documental que posa a prova la nostra credulitat.

La programació del primer Offside beu de títols de l’última dècada. Queda el dubte de si hi haurà prou material per a una segona edició l’any que ve. Oriol Rodríguez ho té claríssim. “Tenim una llista que no ens l’acabem. I cada vegada hi ha més llibres, revistes i productes relacionats amb el futbol”. Futbol és futbol, sí. Però també cultura.