Frozen. El regne del gel

Ja fa anys que tots els personatges Disney -deixem Pixar a banda- tenen la mateixa cara, la mateixa expressivitat als ulls i al somriure. Aquest disseny una mica mandrós s'havia traslladat també a les històries, trames amb el pilot automàtic, competents i a estones brillants, però sense aquell intangible que elevava l'ànima quasi sense que un se n'adonés. Els personatges de Frozen són iguals que els de Campanilla , Enredados o Tiana y el sapo , per exemple, però aquí hi trobem una veritat, una màgia -si se'm permet ser cursi- que feia bastant temps que cap film Disney desprenia. És com si l'estudi hagués decidit carregar les piles a consciència, treure's la son de les orelles i regalar-nos un gran musical a l'estil de La bella i la bèstia o El geperut de Notre Dame . La inspiració en un relat d'Andersen és clara i diàfana des del principi, tant en la personalitat dels protagonistes com, sobretot, en la càrrega tragicòmica de la història. Combina l'aventura trepidant amb el fatalisme tràgic d'aquells relats de Dumas o Daphne du Maurier que tant agradaven al Hollywood dels anys 30. Molt recomanable.