ESCENES
BELÉN GINART

Francesc Orella: “Anar al teatre és una manera d’obrir mentalitats”

No para de treballar i de rebre admiració i premis per la feina ben feta. La sèrie Merlí l’ha apropat als adolescents. Ara encara amb plaer un d’aquells personatges teatrals grans i reptadors

Francesc Orella. / PERE TORDERA Zoom

¿Tornar a Shakespeare sempre ve de gust?

Als actors sempre ens agrada fer-lo perquè ens alimenta molt l’esperit. I a més, Falstaff, com tot gran personatge, és un repte, i els reptes sempre m’han estimulat. En aquesta feina s’aprèn contínuament. És una feina en què hi ha molt per aprendre i a mesura que et fas gran et fas millor. Però per sobre de tot tenia ganes de treballar amb el director, el Konrad, i en una sala com l’Akadèmia, amb una línia artística que m’interessa molt.

Una sala petita amb el públic a tocar.

Mai havia actuat en una sala petita, i la proximitat amb el públic també és un al·licient. En distàncies curtes l’espectador ho veu tot, també tots els defectes, però guanyen els avantatges. Tenir l’escalfor del públic tan a prop et dóna una energia diferent. I l’espectador percep molt els matisos i els detalls d’interpretació de l’actor que en una sala gran passen desapercebuts.

Quins són els grans reptes que et planteja Falstaff?

És un d’aquells personatges shakesperians amb tants registres, tan rics pel que fa a la personalitat i el caràcter, amb molts racons per explorar. Falstaff és un personatge vitalista, enginyós, dialècticament brillant, busca-raons, amant de la bona vida i de la vida lúdica; està arrelat a la terra i als seus plaers, i a la vegada és molt crític sobre el concepte de l’honor militar.

Ell també és un militar.

És un capità de l’exèrcit del rei Enric IV però és un noble decadent, com ho són tots els de l’obra, i està més a prop de la vida popular, la vida de les tavernes, de les prostitutes, i de la delinqüència, un fet molt arrelat en l’Anglaterra d’aquells anys. És molt crític amb l’honor militar i amb les guerres, és un capità que no té gaires ganes de lluitar, s’escaqueja, és un trampós, és covard, s’inventa heroïcitats, és un gran mentider, un gran farsant i un materialista. Són trets característics que el fan molt divertit d’interpretar.

També té una part vulnerable.

És molt tendre, té por de la mort, de la malaltia, de la vellesa. És conscient que es fa gran, però es vol mantenir jove. És un personatge que trencava amb els estereotips d’herois teatrals. No ha tingut una obra pròpia sinó que Shakespeare l’ha fet sortir en diverses.

I sense tenir obra pròpia ha adquirit una gran entitat i se l’ha visitat des de llocs tan diversos com l’òpera i el cinema. Per què té tanta força, aquest personatge?

Penso que Falstaff representa una part de Shakespeare poc coneguda, juganera, transgressora, vitalista i busca-raons, una part que ell reprimia però que potser li hauria agradat desenvolupar. El Konrad, com ja va fer Orson Welles a Campanades a mitjanit, ha fet una adaptació que pren les dues parts d’ Enric IV, que són dues obres diferents, una mica d’ Enric V i també de Les alegres casades de Windsor.

El concepte d’amistat i traïció és fonamental en aquesta obra.

Falstaff és el soci amic i també una mica el que li fa de pare al príncep Hal, el futur Enric V. És una amistat curiosa, que posa el príncep en la part més sòrdida de la societat, perquè junts van fent maleses, són com delinqüents, roben, i aquesta relació d’amistat gairebé paternofilial es veurà traïda.

També es parla molt sobre els mecanismes de poder.

Sí, l’obra també parla de les lluites de poder i de com el poder canvia les persones. És una radiografia del que significava el poder en aquella època i, per extensió, del que significa ara.

Abordes Falstaff enmig de la gran popularitat del teu Merlí televisiu. Necessitaves aquest contrast?

Els actors estem acostumats als contrastos, és una de les coses divertides i màgiques de la nostra professió. L’últim que havia fet al teatre va ser El president, el 2014. L’any passat vaig fer molt d’audiovisual: tres pel·lícules, Merlí, la sèrie Carlos emperador. Tenia ganes de tornar al teatre. I si pots triar, m’agrada el contrast. Tot i que Merlí i Falstaff s’assemblen una mica, en una certa filosofia de la vida, tots dos tenen el gust pel plaer.

Què diria Merlí als seus alumnes perquè anessin a veure Falstaff?

Merlí els diria: “Aneu a veure Falstaff no per la part històrica de l’obra, que també, sinó perquè Shakespeare és un dels grans i perquè heu d’obrir-vos el coco i sortir de les pantalles, i anar a veure teatre és una manera d’obrir les mentalitats, les sensibilitats i l’esperit”. Als adolescents els diria que vagin al teatre sobretot com a aliment espiritual, perquè es treguin de sobre l’estereotip que el teatre és avorrit i antic, i perquè aprenguin quin és el valor del treball en directe i sàpiguen el que costa fer una funció i per què el teatre és més car que el cinema, que no sempre ho entenen.|

Falstaff
De William Shakespeare
Direcció: Konrad Zschiedrich
Amb Francesc Orella, Mercè Managuerra, Jordi Sanosa, Mingo Ràfols, Xavier Capdet, Emilià Carilla, Rafel Ramis, Jordi Robles i Teresa Vallicrosa
Teatre Akadèmia (Barcelona)
Del 17 de febrer al 20 de març