CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

Frances Ha

***** Direcció: Noah Baumbach. Guió: Noah Baumbach i Greta Gerwig. 86 minuts. Estats Units (2012).Amb Greta Gerwig, Mickey Sumner, Adam Driver, Michael Esper, Grace Gummer, Charlotte d’Amboise i Michael Zegen.

fg Zoom

Si volem anar de formalistes per la vida, Frances Ha planteja un molt interessant joc estilístic: com si fos una obra feta de retalls d’altres films, la pel·lícula invoca, copia i ret homenatge al bo i millor del cinema francès (la Nouvelle Vague, Jean Eustache, Léos Carax...) i ho empasta amb alguns préstecs dels grans cineastes de Nova York (John Cassavetes, Woody Allen o Jim Jarmusch). Aquesta estratègia d’apropiació emparenta el film tant amb les tècniques de reciclatge de Tarantino com amb La gran bellesa de Sorrentino, que no deixa de ser un grans èxits del cinema italià.

Ara bé, si no tenim aquest bagatge cinèfil i tanta cita còmplice ens la bufa, també podem quedar-nos amb l’anècdota de Frances Ha : un relat d’amistat femenina amb uns llaços afectius ben diferents (alguns deliciosament absurds, altres més profunds) dels que ens han acostumat tantíssimes històries de germanor masculines. Ja n’hi ha prou de bromance!

Però, per qualsevol d’aquestes dues bandes, potser no arribaríem al moll de l’os de Frances Ha. Més enllà de la seva gràcia cal·ligràfica i el seu argument sentimental, aquesta és la gran pel·lícula sobre el període de desorientació que epiloga la vida d’estudiant i prologa l’entrada al món laboral. També és un magnífic estudi sobre la presa de consciència del talent propi (si és que se’n té) i els últims cops de cisell que acaben d’esculpir la personalitat d’un individu. Els desvetllaments d’aquesta jove urbanita a la vintena assoleixen així la universalitat i Frances Ha acaba parlant dels últims neguits de l’edat jove. I això s’aplica a qualsevol època i a qualsevol part del món.