MÚSICA
BORJA DUÑÓ AIXERCH

Filastine: "Cada any fem com a mínim dues voltes al món"

Grey Filastine i Nova Ruth són dos músics nòmades (amb camp base a Barcelona) que combinen electrònica amb vídeo, dansa i els sons tradicionals dels músics amb qui col·laboren arreu del món. Ara presenten ‘The miner’, el primer capítol de la sèrie ‘Abandon’ (2016).

Filastine “Cada any fem com a mínim dues voltes al món” / MIGUEL EDWARDS Zoom

The miner [El miner] és el primer de la sèrie de quatre peces de música, vídeo i dansa que Grey Filastine anirà publicant cada tres mesos des d’avui fins al desembre. Són els quatre episodis d’ Abandon, una obra centrada en les dures condicions de diverses feines rodada a Indonèsia, Lisboa, Seattle i Barcelona i on, a més de miners, hi veurem personal de neteja, oficinistes i venedors de ferralla.

Per què una sèrie de vídeos en comptes d’un disc convencional?

Veig que la idea d’àlbum ja està caducada, ja no hem de fer 15 cançons i empaquetar-les com un producte, perquè aquest producte ja no existeix. A més volia experimentar més enllà del format físic del disc.

Però al novembre sortirà un àlbum amb aquestes músiques i algunes més.

Sí, al final serà un àlbum típic, com Déu mana [riu]. Però estic molt més emocionat per la sèrie de vídeos, perquè és un territori nou per explorar.

La sèrie va sobre la feina degradant.

Jo diria que va sobre l’alienació humana a través de la feina. Com ens alienem de la resta de la natura i del nostre jo intern. És una epifania que mostra com el personatge s’escapa d’aquesta alienació, com l’abandona, com la papallona que surt de la crisàlide.

En un món capitalista com el nostre, aquest alliberament ha de ser al·legòric, oi? Perquè el miner indonesi que mostres al vídeo potser no té altra manera de guanyar-se la vida.

Sí, hi hem pensat molt, perquè els mateixos miners ens han ajudat a colar-nos a la mina. Ells també odien aquesta feina, però és el que hi ha, i no volem insultar ni menysprear la gent que la fa. Hi treballen perquè nosaltres volem combustibles fòssils, volem petroli, volem carbó. És un cercle viciós: perquè ells puguin abandonar aquesta feina nosaltres hem d’abandonar el consum. Cal abandonar el model, el conjunt del sistema.

No teníeu permís per entrar a la mina. Com vau rodar el vídeo?

Vam saltar tanques, vam travessar canals, ens vam enfilar a arbres, ens van enganxar, ens van perseguir… Ens va escortar una milícia de grangers que resisteix la màfia que controla les mines.

Els vídeos més vistos a internet són eminentment mainstream i els que són crítics com els vostres difícilment arriben als primers llocs del rànquing. Per què?

Pels diners. Tot es paga, tot està patrocinat, els rànquings, les visites… He pensat sobre si val la pena pagar per això i ni tenim els diners ni vull donar aquesta pasta a YouTube. Sempre ha funcionat així: abans d’internet es tractava de fer arribar la música independent a les grans botigues de discos.

Quin seria el canal ideal perquè vídeos com els teus arribessin al gran públic?

Un canal horitzontal, amb un interès públic, que no existeix.

¿L’art digital encara és un espai de llibertat?

El que passa és que desperta molt poc interès, perquè queda fora de la cultura popular o està atrapat en la presó de l’alta cultura, on molt poca gent ho veu. En canvi, nosaltres acostem el nostre art a les classes populars. Ara acabem de tornar d’una gira per Indonèsia i hem actuat en pobles de pescadors on només podíem arribar en barca. I no és un cas aïllat, ho fem constantment.

Gireu molt, oi?

Sí, en un any fem com a mínim dues voltes al món.

Com financeu aquests concerts en pobles remots?

Cada cas és diferent. En aquesta ocasió buscàvem algun festival o institució que ens pagués un bon caixet per poder finançar també els concerts gratuïts. L’art que fem és força del carrer i funciona com un bumerang: col·laborem amb els artistes de cada lloc que visitem, després ho portem a un museu i finalment hi tornem perquè la gent que ens ha inspirat i hi ha col·laborat en pugui veure el resultat.

Hi ha músics com Diplo o Major Lazer als quals s’acusa d’espoliar les músiques del Tercer Món sense tornar res a canvi.

És una crítica que existeix, però hi ha moltes maneres de fer música i moltes altres coses importants a criticar. Tampoc vull entrar en aquesta discussió, només vull fer la meva feina d’acord amb la meva ètica i que cadascú ho jutgi segons el seu criteri. |