Ferran Palau: “L’art és com una mena d’animal lliure i t’has de deixar portar”

T’has fet mal fent skate

Sí, ho he recuperat pel meu fill, però sempre he tingut un skate a prop. Ara suposo que l’hauré d’aparcar i m’ho hauré de prendre amb més calma.

¿També ets dels que es van enganxar a la música a través de l’ skate

No directament, però hi ha una època de l’adolescència en què la música, l’ skate... tot està com barrejat, és aquest rotllo hardcoreta.

Què és la Santa ferida

Per a mi és un mal menor, una ferida necessària per curar-ne una de pitjor. També tenia una imatge molt religiosa: una ferida d’on brolla una puresa.

Quina coincidència amb el teu accident, oi?

Sí, i m’he assabentat que uns nois han tingut un accident de cotxe mentre escoltaven el disc. No es van fer mal, però ja van dos accidents... Espero que el rotllo aquest maleït acabi aquí o encara ens fotrem mal de veritat! [Riu.]

Per què fas discos en solitari? Què t’aporten fora d’Anímic?

Anímic és un grup que sempre està canviant, i ara mateix hi ha coses que jo faig que no hi quedarien bé. Jo continuo fent cançons, necessito posar-les en algun lloc i el meu projecte en solitari em serveix per anar-les traient.

¿Anímic s’ha convertit en un grup més elèctric i contundent?

Més aviat a l’últim disc, però no tinc ni idea de cap on anirà. Al grup hi ha un esperit de transformació constant, de no avorriment i de sorprendre’ns a nosaltres mateixos. Jo tinc aquesta manera de fer cançons, però amb ells faig un esforç d’abstracció.

La teva música té sempre un tempo molt pausat. Per què?

No te n’adones fins que t’ho diuen, però potser és el meu ritme vital. Sóc tranquil i em surt així. Amb Anímic també tendim molt a la lentitud. Intento buscar la puresa a l’hora de fer cançons, que el procés no estigui contaminat.

On busques la inspiració?

Tinc moltes influències però a l’hora de fer cançons no, o almenys això em penso. Els anys passen i el so canvia, però en el fons he fet sempre el mateix. El món es transforma al meu voltant i jo intento continuar sent jo mateix. De vegades és difícil, però busco un refugi, el meu espai propi.

Toques amb el guitarrista Jordi Matas, que és cosí teu. Quina sort tenir un músic tan bo a la família, oi?

És una passada, ell em va fer classes de guitarra dels 12 als 15 anys, ha sigut el meu mestre i sempre ha participat molt en els discos d’Anímic. Som una parella musical, ens entenem molt bé.

I ara tens un supergrup.

Sí, el Jordi Matas a la guitarra, l’Adriano Galante al baix [tots dos de Seward] i el Joan Pons [El Petit de Cal Eril] a la bateria. Sobretot buscava amics, còmplices. Perquè, al final, a l’escenari hi ets una hora, però després t’has de passar tot el dia amunt i avall; doncs almenys que t’ho passis bé i que hi estiguis ben avingut.

A les teves cançons parles molt de la mort. Per què?

Quan separes el gra de la palla et queden els temes de sempre: la vida, l’amor i la mort. Vaig a parar a aquests temes perquè és el que em surt. L’art és com una mena d’animal lliure i t’has de deixar portar. Quan intentes controlar-ho, diria que t’allunyes de la puresa.

La daga té un arranjament que recorda l’ La daga Orinoco flow

Sí, la guitarra i el ritme són els mateixos. No ho vam fer expressament però ho vam veure de seguida. Va ser l’última que vam fer, va ser pim-pam, la cançó més pop del disc, potser.

'Santa ferida' (2015) està publicat per Halley Records. La gira de presentació s’inicia el 16 d’abril al cicle BandAutors al Petit Palau de la Música (Barcelona). Més dates: www.ferranpalau.com