Everest

Everest s’inspira en una tràgica expedició al cim més alt del món, documentada en diversos llibres. Cap d’ells, però, apareix acreditat com a base del guió del film, que s’obre al relat coral i evita prendre partit per un punt de vista concret, de manera que es limita a donar unes motivacions elementals a cada personatge i declina emetre cap veredicte sobre la covardia o l’heroisme dels noms reals implicats en la història. Aquesta renúncia desemboca en una atípica neutralitat emotiva: la caiguda al buit d’un dels protagonistes, mostrada amb una economia visual geladora, dóna la mesura de la poca afecció que Baltasar Kormákur té per l’èmfasi dramàtic. Sense arribar, ni de bon tros, a la temeritat d’un Werner Herzog, el director islandès vol posar l’accent en el realisme físic de l’empresa. Per això, enterra les cares (conegudes) dels actors sota caputxes i barbes espesses, i retrata cossos feixucs que tremolen, s’entrebanquen i deliren; sucumbint a l’abisme (encara més profund gràcies a les tres dimensions) i a la indiferent immensitat de la muntanya. |